Una nit vam sortir del Teatret aquell del Serrallo on es donaven les Petxines del Col·legi de Periodistes. Vam seure a una terrassa on recordo especialment el Xavi Zaragoza, a qui aprofito per recordar. Van anar tancant tot i ens vam quedar l'Agnès, el Tomàs Carot i jo parlant d'anècdotes periodístiques. Era tard i vam marxar. Però jo els vaig enganyar. Vaig tornar a aquella plaça, ja sense ningú i, en silenci, vaig fumar una cigarreta mentre mirava les barques, el mar fosc i la lluna. Em va recordar Sanlúcar, Barbate o el Puerto de Santa María, llocs que han tingut l'honor de veure el Moisès borratxo de nit. Vaig mirar les cases i vaig pensar: «Quina sort viure aquí». Llavors vaig tirar cap a casa i vaig comparar aquell barri amb l'avinguda de Catalunya, on, segurament, ningú coneix ningú.
Sant Pere m'ha escoltat i ara tinc una colla d'amics al Serrallo. Quina sort! El Mosquit, l'Escoda, el Veciana, el Kicu... són la vida i la memòria dins una Tarragona més sonsa i freda que llegir a Martí i Pol en un ebook. Dissabte em van enredar de nou. Callos a les nou del matí? Si encara no m'he tret l'uniforme de sereno! Permeteu-me que els insulti una mica. Collons! Com es pot esmorzar callos i caragols abans de les nou, esteu bojos? Ells diuen que ja soc del Serrallo. Dissabte vaig perdre el grup i anava sol pels carrers. Vaig sentir: «Moisès!» Era el Víctor Pomerol. Vam parlar una estona, després vaig reconèixer un jubilat que repartia butà i vaig acabar cantant havaneres a una placeta on tothom saluda. M'ha abduït una secta perillosa. He dit perillosa i he recordat que vaig esmorzar al costat del Viñuales. No, no ha canviat encara de partit.