Opinió sense fonaments

Ens hem acostumat, cada vegada més, a rebre opinions i anàlisis del moment que ens envolta, cada cop més diverses, és a dir, no existeix un mínim rigor que ens doni resposta acurada al que realment succeeix o pot passar, en funció d'un tsunami informatiu, massa aficionat a les originalitats, i poc a l'anàlisi en profunditat del que es parla.

El tema pandèmic és una bona mostra del que esmento, així, se'ns ofereix un menú d'estudis i respostes de tota mena, tan lògiques com fora de to, però a les que es dona veu si això comporta captar lectors, televidents, oïdors, o el que faci falta, si pot marcar una tendència en un sentit o altre.

És més, fins i tot hem pogut veure com líders d'opinió, justificats o no, s'atreveixen a desqualificar, sense cap fonament, a altres que sí que exhibeixen «currículums o experiència constatada».

En conseqüència estem establerts en un model comunicatiu, on el que realment és vital és vendre, sense entrar en el fons de tot el que es diu, és a dir, el fàcil és buscar un rànquing on el que preval per damunt de qualsevol altre concepte és l'originalitat i la capacitat d'impressionar a una ciutadania que sembla que el que vol és l'espectacle part damunt del qual seria lògic, el coneixement assenyat i fruit de la feina objectiva.

Sembla inapel·lable, a més, que aquest model va guanyant adeptes, perquè és el que té els millors resultats a tots els nivells, sense oblidar el mateix interès que per part d'una part dels dirigents, es fa d'aquesta “manipulació” des de la ignorància.

És evident que la nostra continuïtat per la línia esmentada, tindrà resultats ven a curt termini, doncs conquerirem una societat descreguda, mancada d'opinió personal, i sobretot, teledirigida en funció d'una desinformació interessada.

També pel que fa al suport als líders d'opinió, interessats a consolidar el seu espai d'influència, encara que això suposi restar audiència a una informació oberta i a vegades oposada als seus interessos personalistes.

Si entrem en el món de la política, la cosa encara és més evident, i cada dia ens acostem més a una «divisió mediàtica» evident, on cadascú, en funció del seu posicionament particular, opta per determinats altaveus descartant absolutament aquells altres que no li agraden, malgrat que alguna part de veritat deuen tenir.

Estem, en definitiva, en portes d'un exercici de discussió permanent, massa vegades desitjada per aquells que haurien de fer el possible, per trobar, també, vies de «consens informatiu», que ara semblen desterrades en funció d'interessos, on el bé comú té poc a dic i a opinar.