ERC, Junts i la CUP: Catalunya, un país de menys d'1,5 milions d'habitants

ERC, els incondicionals del senyor Puigdemont i la CUP es neguen ara a obrir una taula de diàleg entre els partits catalans per resoldre el desastre al qual ens van conduir el 2017. Fins i tot el senyor Torra va accedir a obrir aquest espai de diàleg. Doncs ara no, tampoc, res de dialogar entre catalans.

«L'espai de debat entre catalans es diu Parlament de Catalunya», afirma avui la portaveu d'ERC. Cert, però que molt cert. Igual com ho és que l'espai de debat entre espanyols (i, per tant, també entre catalans) es diu Congrés dels Diputats.

Us imagineu l'escàndol que farien els independentistes si el president Pedro Sánchez digués que res de taula de diàleg que per això ja hi ha el Congrés? Doncs això.

És la típica doble moral i la hipocresia que empren sempre els nacionalistes independentistes. Quants catalans i catalanes hi ha? Més de 7,5 milions. Quants tenen dret a vot? Més de 5,4 milions. Quants votants independentistes hi ha? Menys d'1,5 milions. En concret, ERC, Junts i la CUP van obtenir 1.348.000 vots a les darreres eleccions. O sigui, tan sols un de cada quatre catalans amb dret a sufragi vota als partits independentistes, però això la màquina de propaganda al servei del nacionalisme ho transforma en «una majoria aclaparadora del 80%» o en «el conflicte entre Catalunya i Espanya», talment com si no hi haguera catalans i catalanes contraris a la secessió el que és fals de totes-totes (tan sols cal consultar els resultats electorals).

Pensen el senyor Aragonès, la senyora Borràs o els ideòlegs de la CUP dir alguna cosa als més de quatre milions de catalans i catalanes que no votem als partits independentistes? Més enllà d'ignorar-los i actuar com si no existíssim, en sentit literal.

Tornem al de sempre, els independentistes consideren com a «poble de Catalunya» tan sols als seus partidaris. Error colossal, històric, impropi d'un president de la Generalitat. En error, per cert, que el catalanisme social no va cometre mai. Mai!

No va dir el senyor Aragonès que volia ser el president de tots? Doncs perquè nega el diàleg amb els catalans que no estem per més aventures? No va afirmar que estaria allà on calgués per defensar els interessos del país? Doncs perquè aleshores ja ha anunciat que no pensa participar en la conferència de presidents autonòmics on es parlarà de temes tan importants com la distribució dels fons que ens arribaran de la Unió Europea, absolutament essencials per Catalunya? És d'una irresponsabilitat inaudita, impròpia d'una responsable institucional i d'un dirigent polític.

La veritat és que mentre el Govern progressista del president Pedro Sánchez, amb una gran valentia i coratge polític, ha indultat a les persones condemnades pels fets de la tardor de 2017, els partits independentistes continuen sense moure's un mil·límetre de la gestualitat i de la irrealitat, dels «plans secrets» i les «jugades mestre», que van portar Catalunya al desastre. I cal denunciar-ho.

En una cosa, però, tenen raó: no estem en «un país normal». Però no pel que diuen que vivim en una tirania demofòbica i tal, no. No és gaire «normal» a l'Europa democràtica que es faci un «cordó sanitari» contra el socialisme democràtic. Al contrari, es fan cordons sanitaris contra l'extrema dreta i el feixisme. A Catalunya no, aquí els nacionalistes que s'omplen la boca parlant de «democràcia» han signat per escrit, amb DNI inclòs (DNI espanyol, per cert), que res de parlar o pactar amb el PSC. I aquesta manca d'actitud democràtica la fan, ens diuen, per construir «un país per a tots» (!!). «Per a tots els nacionalistes», és el que volen dir en realitat.

Hi ha una alternativa a aquesta Catalunya dividida en dos blocs antagònics que es donen l'esquena mútuament. Aquesta alternativa, cívica i social, és el PSC de Salvador Illa. A aquests darrers comicis ja hem fet un avenç molt important guanyant les eleccions i obtenint 50.000 vots que ERC (la primera candidatura independentista que ve darrere del PSC). Estic absolutament convençut que aquesta onada a favor del canvi en positiu, sense revenges ni recriminacions, anirà a més cristal·litzant primer a les eleccions municipals i després en un Govern de la Generalitat, aquest sí, de tots i totes i per a tots i totes, sense exclusions. Una Generalitat d'esquerres, en lloc de nacionalista com ara, que impulsarà un projecte progressista liderat pel president Illa. Un Govern que mai, mai!, dirà «feu que el bé triomfi sobre el mal» a les eleccions, com diu el senyor Junqueras, perquè sabem que aquelles persones que legítimament discrepen de nosaltres no són «el mal», potser perquè no donem tantes lliçons etimològiques sobre la democràcia, però l'exercim més. Qüestió de coherència i de respecte.