«Llibertat presos polítics»
Amb llaços grocs. Els indults han servit per a uns quants, significatius per les seves condemnes injustes. Però la resta, uns molt i altres no tant, seguim presoners de «...l'estaca a on estem tots lligats...» Ben corcada deu estar, però encara queda molt d'estirar per alliberar-nos.
La repressió continua i es va estenent, per part d'un estat venjatiu que no perdona. No perdona, no els possibles delictes o alguns fets, sinó la mateixa existència, l'activitat política i social, les idees i els pensaments. L'actuació de la justícia, del Tribunal Suprem, s'acosta molt al que els països anglosaxons nomenen kangaroo court, un tribunal muntat específicament per a una situació, pròpia dels estats colonials. Van fer omissió de la justícia ordinària i el tribunal natural dels empresonats, triant un jutge president a qui no li corresponia per torn i nivell. Van mantenir exageradament els terminis de la presó provisional i a la instrucció, van pervertir les normes ocultant proves, admetent testimonis evidentment falsos i utilitzar formes delictives obsoletes i confuses com la sedició. Altres processats van caure en mans d'una Audiència Nacional, hereva directa del Tribunal de Orden Público franquista i de l'esperpèntic Tribunal Especial para la Represión de la Masonería y el Comunismo en la que les garanties processals són magres.
Ara, albirant que la resposta de les instàncies judicials europees serà contrària a les sentències i davant de les reprimendes internacionals com les de Nacions Unides i el Consell d'Europa, activen el Tribunal de Cuentas, una instància administrativa peculiar en la seva composició i funcions, que no és un «tribunal», per arruïnar la vida d'un seguit de ciutadans, molts funcionaris de la Generalitat, molts que ni tan sols estaven en actiu el 2017. Mentrestant continua la repressió de joves participants en les manifestacions i altres accions dels darrers anys.
De continuar així, es fa difícil pensar que un diàleg que no contempli el cessament de la repressió pugui tenir ni sentit ni eficàcia. No hi ha gaire a pactar. Ni es genera cap nivell de confiança. El govern Aragonès haurà d'anar molt en compte amb el que fa i en el que creu. Com deia la cançó del madrileny Javier Krahe, imitant els indis del Farwest: «Hombre blanco hablar con lengua de serpiente...». Converses que no van enlloc no serveixen per guanyar temps. Només per perdre'l. I seguim presoners dels abusos fiscals, dels menyspreus, de la violència policial i, també, de l'odi.
Per cert que la repressió i l'odi no discrimina catalans indepes i no indepes. El dèficit fiscal tampoc. Pot ser que s'ho repensin alguns d'ells.
L'amnistia tampoc és un pas endavant. Com a molt ens deixaria com estàvem, ara fa quatre anys, o sia malament.
L'única sortida, l'únic alliberament de tots els que som presos polítics, és, naturalment, la independència.