Divendres vaig morir. Sí, estava assegut al Camp de Mart mirant el Rigoletto i, de sobte, la meva ànima va sortir del meu cos i va volar per damunt de la muralla. Des del cel, molts metres a baix, veia, petit, al baríton de Tarragona Àngel Òdena agenollat davant un sac a l'escenari, banyat per una potent llum vermella sanguina i plorant per la mort de la seva filla. Llavors vaig comprovar bocabadat que la Terra s'havia aturat i ens quedaríem per sempre en aquell instant: les 00.36 hores. Hi ha una Tarragona d'abans i després d'aquell moment en què l'Òdena obre el sac amb un cos a dins i crida «Mia figlia!». La ciutat ha canviat de dimensió. Ara ja és una altra, i viurem per sempre en aquell moment màgic. La part bona és que ens hem quedat amb tarifa vall d'electre. Tot i canviar de dimensió seguirà el mateix alcalde. Sé que hi havia músics de Tarragona amb tota la il·lusió del món per participar en aquesta òpera. Tranquils crec que l'any que ve «ho tornarem a fer».
L'Àngel Òdena es va agenollar davant nostre i nosaltres ens hem postrat als seus peus... esperant que torni a girar la terra. Però, no sé què va passar que vaig mirar a l'escenari i, des de dalt, em va semblar veure al cor una cara coneguda: era el Xavier Sabater. Llavors la meva ànima va començar a caure a tota velocitat i em vaig fotre una hòstia contra l'escenari. Sort que havia acabat ja la representació i no va morir cap filla més del Rigoletto. En aquell moment, va venir el Carles Figuerola –que ha currat de valent organitzant l'invent– i em va convidar a menjar canapès amb els artistes al backstage. Amb teca i una cervesa a la mà, tot de gorra, el món, ja sí, va tornar a girar.