Els equips

En un món on són tan definitiu els lideratges, ja siguin de caràcter polític, econòmic, social, esportiu, literari, etc., sembla evident que poc en sabem dels que estan darrere d'aquesta gent emblemàtica, i quina part del seu esforç comporta que determinades referències siguin i tinguin la realitat que admirem.

Sempre s'ha dit que darrera qualsevol persona de referència, existeix un grup d'incondicionals que el fan realitat amb la seva feina reservada i poc reconeguda; el tema on sembla més evident és en l'esport, on ningú veuria com determinats resultats són factibles si no existissin el que es coneix com a «gregaris», que fan possible l'èxit del líder de torn, amb tot el que això suposa, sacrificant la seva brillantor, en funció de la rellevància de l'equip i el seu «cap de files».

Malauradament, això que veiem clar en l'apartat esportiu, poques referències té en altres «disciplines», especialment les més rellevants, on massa vegades ens quedem en la tasca del «cap», pensant que és un superhome/superdona, capaç de donar resposta a qualsevol dificultat que es presenta. Inclusiu, alguns cops, i en funció d'aquesta «idolatria inqüestionada», ens oblidem dels que fan possible els resultats concrets.

La cosa és clara en qüestions de caràcter social o econòmica, on moltes feines amb èxit, només són fruit d'una capacitat de treball d'un grup de persones que s'esforcen per poder avançar a cotes definitives, una altra cosa és el món de la política, on es fa difícil veure «equips» que siguin capaços de dissenyar estratègies de futur, per una societat que voldria respostes possibilistes i esperances per un demà cada cop més complicat.

És evident que existeixen «equips polític», una altra cosa és si la seva finalitat es fixa de manera exclusiva en conquerir el poder al preu que es faci falta, i amb les actuacions que calguin, encara que s'allunyen de la mateixa objectivitat. El que esmento crec que només es dona a la vida pública, ja que en altres opcions, els entorns dels líders, a qualsevol nivell, el que fan és treballar per conquerir el millor.

Tornant a la vessant informativa, o inclús d'investigació, quelcom creu que es pugues formalitzar una feina que el que busques és el fracàs «dels altres» per damunt de qualsevol altra opció?, perquè en el camp polític massa vegades veiem com l'únic objectiu dels equips de torn és la feina per desqualificar a l'adversari.

Segurament seria molt complicat pensar que els equips que treballen en les diferents opcions partidistes esmerçarien una part del seu temps per donar respostes a les quals tots ens poguéssim apuntar, però no estaria de més buscar fórmules per fer-ho possible.

Al llarg de la nostra curta dinàmica democràtica, poques han estat les vegades en què s'han donat «consensos» entre totes les opcions a l'hora de fer front als problemes comuns, per tant, el moment de divisió que ens envolta, hauria de comportar la possibilitat que quelcom fos capaç d'exigir uns mínims acords, per poder avançar, i és aquí on, novament, els equips podien dir la seva, des del seny i no des del pur partidisme.

A casa nostra, tan aficionats als castells, entenem que tan important és l'enxaneta, com la gent que fa la pinya, i que la coronació del projecte només serà factible en funció de la feina conjunta, encara que pensem diferent.