Miquel Iceta i Llorens

Miquel Iceta va ser elegit primer secretari del PSC el 2014. La setmana en què ho va ser una enquesta del CEO donava entre 5 i 6 diputats al PSC a les eleccions al Parlament. De fet, eren molts els «analistes i experts», sobretot entre els opinadors independentistes, que donaven al PSC per «mort i enterrat». Eren els temps dels «plans secrets de les jugades mestre» i de les burles a tots aquells que dèiem que el nacionalisme portava Catalunya pel camí del pedregar i que jugar amb les paraules i mentir no ens portaria res de bo.

Sis anys després el PSC és el primer partit de Catalunya, ve de guanyar les eleccions al Parlament i és el primer grup de la cambra catalana amb 33 escons. I molt d'això té a veure amb el lideratge de Miquel Iceta, molt. És cert que les arrels del socialisme democràtic a Catalunya són profundes, però també que en aquests darrers deu anys han estat molts tant des de la dreta com des de l'independentisme que han fet el possible per erradicar al PSC. Tant als uns com als altres el poble català els ha respost a les eleccions donant la victòria al PSC de Miquel Iceta i Salvador Illa.

Aquests dies alguns d'aquests opinadors pseudoprofessionals de l'independentisme ban befa de la capacitat del Miquel per gestionar el ministeri de Cultura i Esports. Tornen a equivocar-se de ple, no el coneixen. Serà un magnífic ministre, de fet, és el ministre que un sector com el de la Cultura i l'Esport realment necessita. A diferència de tants altres polítics que tiren de recerques a Google o que es limiten a llegir el que els seus assessors escriuen el Miquel és un lector apassionat, un dirigent polític reflexiu, algú que en lloc d'alliçonar als altres té un nivell d'autoexigència molt acurat. Dels que pensen abans de parlar. I com compartireu amb mi no són virtuts que s'hagin evidenciat gaire aquests darrers anys.

Però, si alguna cosa he arribat a admirar del Miquel Iceta, és el seu equilibri impertorbable, el seu sentit moral i la capacitat de no faltar mai, mai, el respecte a aquells que no pensen com ell. Fins i tot en els pitjors moments del procés independentista, quan s'assenyalava públicament «als enemics del poble» i es deia que els carrers tan sols eren d'uns, no li he vist perdre mai els papers. Mai. Tant de bo hi haguera més Miquels Iceta a la política catalana.

Penseu que s'ha arribat, en determinats cercles, a la insensatesa d'haver de demanar perdó per saludar a una persona. Literalment. Recordeu al Jordi Cuixart a la ràdio dient «demano perdó si algú s'ha sentit ofès»... per haver saludat al Miquel? Demanar perdó per saludar a una persona? Això és el que entenen alguns per «fomentar la convivència»? És que és tot tan lamentable que alguns haurien de preguntar-se realment si té algun sentit tot aquest radicalisme que fomenten.

«No vull una Catalunya dividida entorn de dues meitats irreconciliables que es donen l'esquena mútuament. Dividir Catalunya en bons i dolents és la derrota de tots. Mai més un català li ha de dir a un altre català tu no ets català, senzillament perquè no pensa com ell», aquestes paraules que li vaig escoltar al Miquel la tardor de 2017, no ara quan és més fàcil sinó en aquell moment en què els patriotes de les banderes ofegaven qualsevol reflexió sensata, defineixen plenament al nou ministre de Cultura i Esports.

John Hume era el líder del partit socialdemòcrata d'Irlanda del Nord. Durant anys va ser objecte de tota mena d'insults i desqualificacions dels secessionistes irlandesos per parlar amb els anglesos i dels nacionalistes britànics per parlar amb els independentistes. Al final, però, la seva aportació va ser decisiva per portar a bon port el procés de pau a la regió. A la darrera entrevista que li van fer abans de morir li van preguntar de què estava més orgullós de tota la seva carrera política. A l'instant va respondre: «Entrar en un pub protestant i prendre una pinta mentre veig un partit de futbol» (en els anys dels troubles que un catòlic entrés en un pub protestant –i viceversa– era simplement impensable).

Estic segura que Miquel Iceta entendrà perfectament la sensació que va experimentar John Hume. I el compromís moral que va significar fer-ho.