Sant Antoni Gloriós quan el rebíem a casa

A la Fira de Barcelona de sempre es va inaugurar la dels mòbils, però amb un títol tan colpidor com un viatge a les estrelles: Mobile World Congress. Hauria estat millor Firamòbil, més català de tota la vida oi? Però no, és mundial, mots senzills i catalans no se li podien dir perquè calia afrontar negociacions i faríem salat. Bé, potser direu que no n'hi ha per a tant. No tinc res a recriminar, però penso que utilitzem massa la norma estètica d'anglicismes. Alguns vénen de fa temps, com thriller, relax, singles, footing, blackjack, light, càsting, pantys, penalty, pole position o corner. Ara, abocats a la informàtica i dependents de Facebook o Youtube –del qual sóc analfabet– hardware, watsapp, on line, enter, bit i finder. I actual , amb la mateixa banda cromàtica: Fake News. (Notícies falses) No estarem perdent l'estima a lo nostre? Encara sort que no hem perdut els mots Xarxa Social.

Excuseu-me per aquestes envestides, però és que fa cinquanta anys jo gaudia d'un grapat de projectes sobre la taula i el més prominent, lucratiu, conformat de matemàtiques i geometria analògic, que em va costar molt de colze estudiar-lo fora del sistema universitari, fou anul·lat de sobte per la innovació de noves tecnologies i un incipient ordinador amb programa especial fet per a lo meu. Va endur-se'm l'esdevenidor i calgué plantejar-me nous reptes davant d'aquella muntanya i rebel·lant-me mentalment refer el camí professional que em va portar a bussejar sense escafandre tècnic. Però no vull aigualir res amb el discurs personal, la vida no s'aturà, l'he viscut, hi sóc, i vaig aconseguir desenvolupar vocacions amagades.

Però ara per ara cal palesar dels Mòbils i vull mantenir-me en el monòleg de la seva universalitat: En jubilar-me, obrint la porta a la llibertat vaig llençar-lo a la brossa –només era per a parlar– també doní el cotxe al meu fill i digué adéu al rellotge de polsera. Ara, a banda del dia a dia, segueixo amb posa d'emèrit de tot, he après l'ofici de modest contemplador i recopilador de records, assumint totes les conseqüències dels meus articles. I avui em passa pel magí arrossegar-me cap amb un missatge sobre la família telefònica de quan era un nen vivint l'asfixiant grisor en el moll de l'os de la dictadura. A casa no en teníem de telèfon, no n'havia tocat mai cap, era un luxe potestat dels comerciants i famílies benestants. El normal mitjà de comunicació era un altre:

–Nen, has d'anar al carrer Maria Cristina, el senyor España et lliurarà el diari setmanal Siete Fechas i t'arribes a casa la tieta Nieves per a dir-li que hi anirem el diumenge.

Així era el tracte dels ciutadans, convivència i relació social personal. Si topàvem amb el mur de la llunyania, a banda d'una carta es podia rebre un missatge mitjançant el Telegrama en paper blau tancat i dins de la cinteta blanca amb el tex. Sant Antoni Gloriós quan el rebíem a casa, sorgia una sobredosi d'ansietat, és a dir, «ja havíem begut oli», segur que s'havia mort un parent del poble. Després el telèfon protagonitzà un acostament, rebíem un paperet-avís de Telefónica anunciant que calia anar a la Rambla per a parlar dins una mini cabina. Si volies trucar tu, primer anar-hi, demanar el número i amb sort i temps et deien «le pongo», llavors portar-ho preparat, just i ben reduït de conversa, perquè era conferència i el preu volava. Arribaren les cabines al carrer, que precisaven unes fitxes que les venien els bars posseïdors de telèfon públic. Als anys vuitanta del segle passat ja rutllaven amb monedes. Compte, que si s'allargava la conversa, calia anar-hi carregat de peles.

Deu anys després arribà el mòbil, la nova tecnologia ens atorgà l'estat de benestar, èlitre eteri i subtil que escombrava el món analògic, és a dir desenvolupament total de la comunicació. Ara, finalment l'accelerat desenrotllament de la tecnologia l'ha convertit en un ordinador de butxaca amb possibilitats il·limitades i ha seduït a tot hom, però en perill de l'excés. És molt difícil que no t'hi enganxis si mantens el monòleg amb ell, situant-te deslligat del procés natural de tracte personal amb el món de sempre. Cal aprofitar-ho però no és essencial estar pendent d'ell, portar-lo sempre actiu i clavar-li la vista cada ics minuts.

Vull demanar-te disculpes, estic segur que has establert límits per evitar-ho. Aquest deliri de comanadoria insospitada ha vingut perquè l'altre dia vaig quedar ben astorat en veient en un restaurant a dues persones assegudes davant per davant: demanen menú, al temps que treuen i s'amorren als mòbils a sobre la taula, mengen i beuen, acaben, cafè, targeta de pagament i de sobte es lleven de taula ràpidament –al mòbil surt que està a punt de ploure– llavors diuen l'única paraula en trenta-vuit minuts: anem.

En aquest sentit, una floreta. Donaré un tomb sobre quan feia la mili. Si algú m'hagués dit que en uns anys, conseqüència de la velocitat i tècnica ferotge, tothom, petits i grans, portarien un telèfon a la butxaca, pensaria que era boig de tancar. Doncs ara és realitat, hem rebut aquest invent meravellós, situant-nos amb Internet –en sentir aquest nom per primer cop pensí que era una empresa de neteges internes– per sobre del somiat futur ideal. Bé, ja n'hi ha prou, desitjo que tot circuli per un camí de flors i violes, i us demano que abans d'enviar-me a fer punyetes, amb un xic més d'amabilitat assenyaleu un límit als vostres infants i joves dintre d'una perspectiva útil i moral, percaçar-se que no rodolin de l'ús a l'abús donant-los l'exemple de serenor i prenent també les mesures adients sense quedar-vos a mig gas. Si no és així, pot ser que a la llarga esdevingui el que diu el refranyer català «Bona l'hem feta, Jeroni».