Els quatre perfils polítics, segons Estefania Molina

Per als qui som seguidors de tertúlies en català i a la Sexta la igualadina Estefania Molina ens és una veu segura molt seguida, de qui sempre aprens de les seves anàlisis de lliurepensadora ben (in)formada. Segurament hi col·labora la seva doble perspectiva: formada a la UPF, amb el núm. 1 de la seva promoció tant com a politòloga que com a periodista; ha arrelat laboralment com a cronista parlamentària a Madrid. Ara, als seus trenta anys, acaba de publicar l'assaig El berrinche político. 2015-2020, període que reconeix com a vital de la seva joventut cívica.

Del llibre ens fem ressò de la sagaç classificació dels perfils polítics en quatre, associats als respectius partits: els enarcas (govern de PP de Rajoy), la gente (y los floklóricos) (evidentment, Podemos), los professionales (Cs) i els celebritys (primer govern de Pedro Sánchez).

Els tecnòcrates són els enarcas, nom pres de les elits polítiques franceses sorgides de l'ENA, on es formen els futurs alts funcionaris i que ha donat quatre presidents (Giscard, Chirac, el socialista Hollande i Macron). El govern Rajoy sorgit de la majoria absoluta de la tardor de 2011 incorpora fins a onze tecnòcrates entre catorze ministres. Vol respondre a la demanda social d'eficiència en els resultats en temps de greus crisis, com l'econòmica encetada el 2008. Per a Estefania Molina els seus resultats són paradoxals: per un costat, guanya el 2015, tot i la impopularitat de les seves mesures seguint les receptes de la UE, que per a les conviccions emancipades d'agradar a l'opinió pública dels tecnòcrates no els representen cap conflicte intern. Però per l'altre, els advocats de l'Estat del govern del PP són incapaços d'aturar «la exacerbación del proceso sobiranista».

Estefania Molina interpreta que hi xoquen dos models polítics antagònics: el de dalt a baix dels enarques del PP – rígid, sense capacitat d'atreure el contrari– i el de baix a dalt dels independentistes, a qui titlla de practicar la tensión oclocrática –del govern de les multituds– en què un massa de gent s'autoproclama representant de la voluntat popular per influir decisivament sobre els seus representants.

Com a contramodel dels enarcas, reconeix el paper dels milers d'alcaldes que han evitat la pobresa energètica, guiats per la capacitat d'identificació amb el ciutadà i governar segons un paradigma ideològic. Però sense merèixer la categoria de perfil polític...

Com a tertuliana, Estefania Molina –a la que pot– desinfla el fenomen podemita. L'explica com un populisme que «al albor del 15-M ha sabido explotar como ningún otro partido político el hastío generalizado respecto a la clase política y la sensación de alejamiento o ruptura del nexo entre representados y representantes». S'erigí com a exclusiu representant de «la gente» menystinguda per «la casta». Reforçà l'origen activista amb el republicanisme de la màxima participación –que portà al participacionsime del més ideologitzats – i plantejant-se el mandat imperatiu de cumplir íntegrament el seu programa per tal de «mantener su nexo inquebrantable con la calle». Per això Pablo Iglesias adoptà el paper de «políticoactivista», intentant conjugar govern i oposición. Podemos volgué donar exemple de «perfeccionismo moral», amb el precepte de seguir les fomes de vida «de los de abajo». Criteri que han mantigut Kichi i Teresa Rodríguez a Cadis, però de cap manera Pablo i Irene quan es traslladen al famós xalet de la serra de Galapagar. Pel camí, es van allargar els límits de mandat i l'SMI va deixar de ser la base per a les retribucions dels seus electes.

Arraconat el «ser como la gente», per a Estefania Molina l'alternativa fou «que la gente se identificara con la formación morada por un punto de vista folklórica» (Twitters, ensenyar celebracions d'aniversari, comentar seguiments de sèries de tv). El perfil polític «la gente» arriba a fer creure que qualsevol, sense coneixements previs, pot regentar les institucions.

Cs volia volia incorporar el perfil polític professional, per acabar amb «los chiringuitos políticos», les corrupcions, els malbarataments i la inflació orgànica, que incloïa suprimir el Senat, les Diputacions i agrupar ajuntaments. El perfil polític professional, per acabar amb l'endogàmia i perquè tenien un camí de retorn, ha de procedir de l'empresa privada, suposant que són més pròxims al dia a dia d'autònoms, pimes i treballadors. Per a Cs un professional privat és més diligent i eficient que un tecnòcrata. Però Cs anà rectificant, per desconèixer internament els pilars de l'Estat: renuncià a aquelles supressions d'institucions i acabà fitxant l'advocat de l'Estat Edmundo Bal. Paradoxalment, després del pas per la política Albert Rivera ha millorat, de molt, les expectatives com a professional privat.

Finalment el perfil polític de los celebrity. Referit a ministres com l'astronauta Pedro Duque o l'alta funciona de l'economia europea Nadia Calviño, del govern anomenat «bonito» constituït per Pedro Sánchez després de guanyar la moció de censura de primavera de 2018. Estefania Molina entén com a celebrity els independents d'extens i reconegut currículum, on podem sumar el ministre José Luis Escrivà que prosperà a l'administració pública amb el PP. Amb els celebrity la meritocràcia, la transversalitat i l'autonomia marquen la imatge del consell de ministres de Pedro Sánchez. Però cal adonar-se dels inconvenients: desincentiva la militància en les campanyes electorals; no asseguren la seva capacitat de transformació de la realitat i fan la impressió d'entendre el ministeri com una plataforma per accedir a organismes internacionals (Agència Espacial, Eurogrup) o en el cas de Salvador Illa, encapçalar les llistes al Parlament, «rentabilizando la sobrevenida popularidad».

Tot i haver associat cada perfil a un partit concret, s'hi donen prou barrejats. I en definitiva són reconeguts o rebutjats per les periòdiques eleccions.