L'ànima olímpica

De bell antuvi vull que sàpigues que m'he empassat bastants hores televisives dels jocs olímpics japonesos. Ara i aquí vull recordar cronològicament alguns moments que l'esforç o l'emoció em van impactar. Em cenyiré bàsicament als esportistes espanyols i que han destacat d'una manera o altre al llarg de la seva carrera, en moltes competicions internacionals –europees, mundials– o és la primera vegada que participen en una olimpíada, però que ha guanyat medalla.

La benjamina de la delegació amb disset anys, Adriana Cerezo és plata en taekwondo. Maialen Chourraut, campiona en Río 2016 i bronze a Londres 2012, ha guanyat la plata en la categoria de K1 de piragüisme eslàlom, compte, als seus trenta-vuit anys. A Tòquio, hem vist per primera vegada competicions mixtes, com la parella de tiradors al plat, en la prova de fossat mixta Fàtima Gálvez i Alberto Fernández, que van aconseguir el primer or per a Espanya, en un esport en el qual és més important la psicologia que la vista. Un exultant Pablo Carreño guanya a Novak Djokovic, amb una actuació valenta i fabulosa i aconsegueix un bronze que dona brillantor a la seva esforçada carrera tenística. La gallega Ana Peleteiro supera el seu record espanyol per quedar tercera amb un salt de 14 metres 87.

El gimnasta espanyol Ray Zapata, descobert l'any 2010 pel medallista Gervasio Deferr (or 2000 i 2004, plata 2008), guanya la plata en sòl i declara «soy el puto mejor». La palista Teresa Portela, després de vint anys i sis jocs olímpics, aconsegueix per primera vegada una medalla, la de plata en categoria K1 200. Guanyant la medalla de bronze tant el mahonés Joan Cardona (vint-i-tres anys), debutant olímpic, aconsegueix el bronze en la classe Finn de vela, com el regatista Jordi Xammar, amb el gallec Nico Rodríguez, en la classe 470 guanya el bronze; a Rio 2016 va ser el dotze: «A Brasil vaig aprendre que per guanyar una medalla necessites un gran nivell de professionalitat, metodologia i dedicació al 110 per cent». David Valero després d'una remuntada èpica, del lloc 35 arriba el tercer en el circuit de bicicleta de muntanya.

La karateka Sandra Sánchez va realitzar una cata perfecta i es va emportar la primera medalla d'or de la recent història olímpica d'aquest esport; recordo la seva mirada impenetrable i el seu art magnífic. L'enginyer Damián Quintero, que va demanar una excedència laboral puja al podi per recollir la seva medalla de plata, després de fer una exhibició de karate exhibint el que durant dinou anys ha après. El palista lleidatà Saúl Craviotto no podia fallar en el K-4.500, amb Cooper, Arévalo i Germade, guanyant una plata de luxe i aconsegueix la seva cinquena medalla, igualant a David Cal com l'espanyol amb més metalls en els Jocs Olímpics. Les waterpolistes guanyant una altra medalla de plata, els hispanos d'handbol s'emporten un bronze (és l'adeu més dolç d'una gran generació), i l'equip espanyol de futbol és medalla de plata. L'escalada també ha estat un esport olímpic per primera vegada i Alberto Ginés, que ha practicat a les muntanyes de Siurana i Margalef, ha guanyat la medalla d'or.

Del territori sols hem tingut dos olímpics, l'ampostina Aina Cid que, amb Virgínia Díaz, va repetir diploma olímpic amb el dos sense timoner i va manifestar «me'n vaig amb un sabor agredolç perquè han estat cinc anys duríssims de preparació». La vallenca Marta Galimany compleix el seu somni olímpic i acaba en trenta-setena posició en la marató més dura, lenta, calorosa en les deu edicions olímpiques.

Els jocs de la pandèmia –per l'ajornament, per la no presència de públic, i pels centenars de mils de tests relacionats amb el coronavirus que han hagut de passar totes les persones relacionades amb l'esdeveniment– en línies generals, han estat un èxit.

Tòquio i el Japó tenen una factura molt gran per davant i el repte de rendibilitzar unes instal·lacions que no han pogut ser explotades. El COI es vanagloria que s'han assolit els tres objectius fonamentals: 1. Es va salvar el mastodòntic contracte televisiu amb l'NBC nord-americana;

2. Els esportistes han lluït tot el treball fet dels darrers cinc anys i 3. Passar el testimoni a París 2024, després del fracàs de Rio 2016 i l'excepcionalitat de Tòquio.

Sens dubte ha estat el triomf dels esportistes, que han lluitat, patit, plorat, s'han superat i uns pocs han aconseguit abastar medalles o marques personals. Ells i amb els pocs espectadors in situ han omplert d'ànima olímpica els Jocs. Alejandro Blanco, president del COE, manifesta «Hem mantingut el nivell de Londres i Rio i amb més diplomes». Disset medalles (3/8/6) Des de Barcelona 92, les medalles han estat 22 (13/7/2), Atlanta 1996, 17 (5/6/6), Sidney 2000, 11 (3/3/5), Atenes 2004, 20 (3/11/6), Pekín 2008, 19 (5/11/3), Londres 2012, 18 (4/10/4) i Río 2020, 17 (7/4/6).

Per finalitzar ara voldria destacar quatre perfils: 1. La gimnasta Simone Biles per la seva valentia i coratge en renunciar a competir admetent problemes de salut mental; 2. Caeleb Dressel s'ha coronat rei de Tokio amb cinc ors en natació; 3. L'atleta bielorussa Kristina Timanóvskaya es va negar tornar al seu país, per temença ser detinguda i obtenir asil humanitari a Polònia i 4. Laurel Hubbard, va protagonitzar la insòlita actuació en la història de les Olimpíades de ser la primera atleta transgènere competint.

A més vull fer esment a dos catalans: 1. El marxador Jesús Gracia Bragado que ha batut el rècord mundial de participacions olímpiques en atletisme, vuit; 2. Pau Gasol diu adeu a una generació gloriosa, amb tres medalles seguides i entra a formar part del COE.

Els JJOO estan per unir, mitjançant l'esport, allò que sembla impossible en la societat, l'esperit olímpic és capaç de superar barreres històriques i culturals, La judoka d'Aràbia Saudita Tahani Alqahtani i l'israelià Raz Hershko van aixecar juntes el braç. L'italià Tamberi i el catarí Barshim comparteixen la medalla d'or amb un salt d'altura de 2,37 i decideixen renunciar al desempat per amistat. En resum, les emocions de tota mena han estat a flor de pell. Pressions i més pressions, externes i també les pròpies dels esportistes. Hem vist lluitar a professionals amb fitxes astronòmiques amb els que amb prou feines arriben a final de mes, o altres gairebé amateurs, però a tots els uneix un esperit, definit com l'ànima olímpica.