El Vinyet, Tamarit? La Roca de Gaià...

La insistència en els jovenívols botellots, a la plata del límit de llevant del terme municipal de Tarragona, ha portat –en els titulars de denúncia de l'incivisme que es va cronificant– a nomenar alternativament l'indret platja del Vinyet o de Tamarit.

El nom tradicional per als altafullencs és de la platja de la Roca de Gaià, sobre la qual durant la guerra es va assentar un búnquer; referent que també ha guanyat protagonisme periodístic per sobre de la roca vinculada al riu, més natural impossible. Fins a la ubicació al davant de l'espigó, obra de l'enginyer Galofré, les onades bategaven a la roca i feien el paradís dels amants d'agafar musclos. Des de l'espigó és una platja de gran gruix de sorra i amb una llengua que permet anar fent peu fins el baneït roquer artificial.

Per què els canvis de denominació? Per a Tarragona, orgullosa de posseir dins el seu terme el preciós castell de Tamarit. Però la platja del castell arriba fins al Gaià, amb el referent de l'històric càmping. Per part del lobby ecologista articulat des de l'associació mediambiental La Sínia –dins els que foren horts de Tamarit–, ara dominant a l'Ajuntament –govern d'Eina amb qui participem el PSC– interessa l'opció Vinyet que correspon a una partida més propera a Altafulla; on vol progessar un projecte de «renaturalització» amb la compra dels terrenys per la Generalitat i la gestió de la Sínia. L'interès d'Eina és màxim en la «renaturalització», la qual cosa els porta a intervenir en el seu pròleg: una platja –la de la Roca de Gaià– mantinguda al terme de Tarragona per un pacte d'immobilisme entre els respectius regidors d'urbanisme (Carles Castillo i Jordi Molinera) i de la qual ens van expulsar els banyistes que aparcàvem a l'antic camí a la fàbrica d'Iquirga que tenia les pedres riberenques de la platja com a matèria primera (Begoña Floria i Jordi Molinera).

Més que coordinació entre ajuntaments dissuasiva dels jovenívols botellots, mentre sigui terme de Tarragona les responsabilitats municipals són seves exclusivament. Prou que hem estat multats pels municipals tarragonins, per denúncia directa de veïns, als qui aparcàvem al camí de sota de la paret supervivent de l'antiga fàbrica; solar abandonat, que podria servir per a un aparcament de pagament, sobre el qual el lobby ecologista no té el més mínim interès sinó tot el contrari. També oposició a l'antina per preservar la platja del Fortí de les llevantades, retenint-ne les masses sorrenques. No serà perquè el PSC no li hàgim demanat al cap polític de Costes Toni Españaa, també socialista.

Platja del Fortí, també amb el seu búnquer i les restes de termes romanes amb aigua de mar; una tofa vegetal i la nuesa ocre daurada d'una roca que fa balma. Al parc de Vora Mar van ser arrasades municipalment prou atzavares i on per consolidar les anomenades «dunes» –una ofensa per a les dels Muntanyans de la Torre– tenim un escenari per a filmar un desembarcament de Normandia. No paro de reclamar a la regidora que continuï la seva bona obra: cobrint les pedres de riera en plena platja; falcant, i amb contraforts de sorra per accedir amb facilitat els banyistes, la nova la passarel·la de fusta, entre la dutxa i la barana –per baixar a la platja des dels apartaments costaners del passeig de Fortí o entrant per passatge de la Faustina (nom nou dins la feminització del nomenclàtor urbà). Dol com a patriota altafullenc i implicat en el govern altafullenc acceptar el comentari d'una usuària: «Tant que paguem i està fet un fàstic».

Evidentment, sense que suposi seguir perjudicant els banyistes, tot el suport a declarar com correspon Parc Natural la Conca del Gaià. Gaià frontera de termes, per a Altafulla, només de l'antiga N-340 amunt, però encara no avall fins a la desembocadura. Desembocadura del Gaià on tanta feina ben feta transcendental va fent aquella Sínia. És un goig que la neta Ona doni molles de pa als ànecs. Com diu el meu germà Joan, quan xerro a tort i a dret contra el progressiu domini de model de territori per part de la Sínia: «Si no fos per ells, a la desembocadura encara llençarien enderrocs i mobles en desús».