Roger de Llúria, amb monument i carrer cèntric

Sempre amb el cap ben alt, però de tant en tant sospito que em manca un bull. Ho dic perquè l'altre dia em va sortir de rebot aquest estirabot «Ningú en néixer sap si serà home o dona i quina ciutat que de debò serà la seva, amb dues qüestions les sabrà després» I vaig quedar-me tan ample, de fet va ser fruit de llegir allò de «és català qui viu i treballa a Catalunya i vol ser-ho» per a mi una dita catalana encertada, i en lligar-lo a les ciutats, com allò de ningú es profeta a la seva terra, em plantejà nous reptes socials i culturals enfront del ciment que solidifica el mur oficial de naixement de les persones, que sovint és casual o bé forçat.

Per amenitzar aquest embolic d'article, és un despropòsit protagonitzar-ho a Tarragona? Aleshores seria que fent un tempteig aproximat dels noms de personatges als nostres carrers. Deixant l'omnipresència amb nom de sants que són uns trenta, n'he contat més quaranta d'eminents protagonistes no nats a Tarragona i el lloc de naixement que penso no influïa gaire, només hi van venir al món, però això sí, calia sostenir-lo amb sentiments íntims. En nomenaré uns quants amb el lloc de naixement: Apodaca, Cadis. Balmes, Vic. López Peláez, Lleó. Prat de la Riba, Castelltersol. Ramon y Cajal, Petilla de Aragón. Reding, Suïssa. Roger de Llúria Nàpols. Smith, Irlanda. Florenci Vives, Vilarrodona. Figueras, Barcelona.

N'he reservat dos per excepció genial, perquè ho van fer tot per Catalunya i des d'una perspectiva nacional ens ha atorgat una dimensió brutal, ambdós són mundials. Amb una rectitud immensa ja ho va dir Pau Casals en atorgar-li l'ONU la Medalla de la Pau: «Soc un català, Catalunya va ser la nació més gran del món...». No calia justificar res més i de tal manera tot Catalunya el recorda sempre en sentir al violoncel el seu commovedor Cant dels Ocells, que no era més que de bressol. El petit Vendrell, punt de partida d'aquell gegant de la música –ciutadà eminent del gran món– poble sens dubte situat en un raconet immens de l'ànima de Pau Casals.

A l'altre geni català i universal Antoni Gaudí és precís accedint-hi per la força captivadora que sense vacil·lar recreà l'arquitectura de Déu, com a creació divina (qualificada de Déu perquè, senzillament fixeu-vos en la natura, no hi ha cap línia recta, l'univers és una curvatura, el món és rodó, l'horitzó, les onades, tot és ple de curvitat natural) afanyant-se a mostrar fidelitat al creador, cal nomenar un explícit exemple: edifici la Pedrera, modernisme revolucionari d'apassionada imitació de la natura.

Però anem al vol rasant del seu naixement, prou biògrafs en parlen a dojo i se'n surten tan bé com poden per no tallar la cinta si Reus o Riudoms. No m'hi vull i, uns diuen que legalment és de Reus perquè així assegura l'anotació de baptisme de l'església Sant Pere l'any 1852, i és cert. D'altres s'afanyen amb la possibilitat que fora nat a casa dels Gaudí, al Mas de la Caldereta de Riudoms i el batejaren a l'església de Reus perquè era més prop. Però ell, ja famós i cap a ciutadà eminent del món, amb tota l'ànima esmentava «estimo Reus i Riudoms», i sembla que avaluava tant Reus que malgrat el desengany sofert perquè la ciutat refutés l'oferta de projectes seus i no ni va encarregar cap, el portava dins cor i ànima. Tot això no minva la importància i l'orgull de Reus, que té legalment considerada que hi va néixer Gaudí i tot el dret de tenir-lo pel seu vaixell insígnia posant-lo en escena.

Fa molt temps que vaig aprendre que cal fugir de rivalitats ciutadanes, crec valuós que Reus i Tarragona optaren per revertir la dinàmica antiga d'enfrontament soterrat. Ambdós són situades en el rànquing de ciutats creatives i culturals que haurien de trobar una cosidora i intentar teixir un acostament. Personalment amb Reus he tingut una admirable relació familiar i esdeveniments destacats. Tres dels meus cinc nets hi són nascuts; he fruït d'un fotimer de relacions professionals i també d'esbarjo. No oblidaré mai al meu amic tarragoní Francesc Egea, destacat artista, dibuixant i pintor, d'efervescència creativa com a dissenyador de les carrosses dels nostres reis mags i peculiarment a Reus excel·lent baríton que em delectà sovint amb actuacions als teatres Bartrina i Fortuny. Se l'endugué una maleïda malaltia.

Quan tractes de reconstruir records concernents a Reus, si són tristos cal jugar despistant el pensament, compartir el riure i recercar situacions com la d'aquell dia d'agost de 1983. Viatge familiar de vacances, havíem deixat Viena i plovia, de camí cap a Itàlia per una carretera secundària vaig aturar-me en una petita benzinera, només érem dos cotxes i li engego a l'empleat, sabent que no m'entendria, el sublim «fot-li que és de Reus» i de seguida «que n'ha de dir dels de Reus» era el de l'altre cotxe. Fou molt agradable compartir conjuntament el riure, érem un ganxet i un pelacanyes allà a la fi del món.

Tard o d'hora, parlant de Gaudí cal fer-li pagar cara la factura a la meva Tarragona assenyalant-li l'error, també estratègic, d'haver mantingut anys gairebé a fosques i sense exhibir que la ciutat és posseïdora de l'única obra de Gaudí en el Camp de Tarragona: el Santuari del Sagrat Cor al carrer Méndez Núñez, obra fins no fa gaires anys menys coneguda. I, a més, en faig ressò que possiblement Gaudí hauria estat vinculat en part a l'obra del Teatre del Patronat Obrer (ara Metropol) projecte de l'arquitecte modernista tarragoní J.M. Jujol construït el 1908, justament l'època en la qual de jove treballava a Barcelona abundosament amb Gaudí. El nostre conegut teatre va patir destrosses durant la Guerra Civil que van ser reconstruïdes i durant la resta d'anys sofrí diverses modificacions alienes al projecte inicial, fins que el 1992 en ser propietat municipal, conjuntament amb el Col·legi d'Arquitectes vam encarregar a l'arquitecte Josep Llinàs el projecte que el retornaria a l'original modernista de Jujol.

Per acabar, essent poc susceptible de crear conflictes, faig aquest suggeriment –al meu poble d'això en diem una petició seriosa –a la Cultura Municipal: es dona la circumstància que Roger de Llúria, que va solcar moltes batalles a la Mediterrània, té el gran monument i a més un carrer cèntric, perquè crec que Gaudí a Tarragona n'hauria de tenir dos de carrers i, per al segon, proposo el Méndez Núñez, contraalmirall i heroi de la Guerra del Pacífic, que podria ser traslladat a un carrer quelcom diferit, però amb els privilegis militars i estrelles que calguin.