La fraternitat, un camí per enfortir la pertinença a la parròquia

A les nostres parròquies i comunitats cal valorar cada cop més el sentit de la fraternitat. Entenem amb aquesta paraula tot el que fa referència a motivar i estrènyer llaços en les relacions entre les persones recorrent a la constatació dels Fets dels Apòstols: «I eren ben vistos de tot el poble» (Ac 2,47). La vida parroquial està arrelada en accions fonamentades i determinades, com són l'evangelització i la catequesi, la caritat i especialment l'eucaristia, sobre la qual gira no únicament la vida de la parròquia sinó tota la vida del cristià.

Ara bé, calen altres instàncies organitzatives que promoguin el coneixement entre les persones, una relació més afable i així créixer en el sentit de pertinença a la parròquia i per tant a l'Església, i també com a visualització cap als qui prenen part esporàdicament de l'acció de l'Església, especialment de la catequesi i de la celebració.

Però no podem oblidar que hi ha certes dificultats: D'una banda l'individualisme, el sentit de fer, com en tantes realitats, una vivència espiritual a la carta i no pas en un sentit comunitari; una altra dificultat és el desconeixement i l'anonimat que es dona a les ciutats, o bé els prejudicis en els pobles i ciutats; i encara, la manca d'il·lusió, perquè el cansament, el ritme estressant de la pròpia vida, així com el soroll mediàtic no ajuden a la trobada gratuïta, i també la descreença i el relativisme en un entorn, a cops hostil.

Però hi ha la gran fortalesa de la llibertat, de poder convocar i anunciar, aglutinar i fer propostes que donen un plus a la persona perquè li ofereixen el sentit de la vida, eines per a pensar i viure en harmonia i pau interior; en definitiva viure la manera de ser que sorgeix de l'Evangeli.

Per tot això hi ha la proposta d'aquestes prioritats:

1. Parròquia, porta oberta. Ens cal recuperar el costum d'obrir la parròquia unes hores del dia perquè sigui una referència al poble i al barri. Si no hi pot haver la presència d'algú que acull, el qui hi entri sempre serà acollit per Aquell que hi és permanentment, que l'espera i té alguna cosa a dir-li, especialment en el silenci.

2. Però l'acollida va més enllà: per a uns és la participació activa en el consell de pastoral i en la creació de vies de comunicació perquè els fidels, i tots, coneguin el que es fa a la comunitat i se sentin convidats a col·laborar.

3. Un altre pas és organitzar espais de trobada, de convivència, segons el tarannà de cada parròquia.

4. Acompanyar i interessar-se per aquelles persones que, per motius d'edat o de malaltia, no poden participar en les celebracions de la comunitat.

5. I també, obrir-se a les entitats i associacions del poble o del barri on la parròquia resta encarnada com a col·laboradora i portadora de la bona nova de l'evangeli, en l'exemple i la bona harmonia veïnal.

La fraternitat esdevé un camí, i alhora que s'avança ja s'experimenta aquest do de l'Esperit.