En el setè centenari de la mort de Dante

Dante Alighieri (1265-1321), de qui celebrem aquest setembre el setè centenari de la seva mort, és un dels grans poetes que ha donat la història de la humanitat. La Divina Comèdia de Dante ha de ser considerada com una de les obres mestres de la literatura universal, al costat d'altres autors no menys importants com Homer, Goethe, Cervantes, Víctor Hugo, Dostoievski, Tolstoi o Shakespeare, per mencionar-ne alguns dels més coneguts. Tots aquests autors són profunds coneixedors de l'ànima humana i la seva lectura és indispensable per a comprendre la nostra condició. En el cas de La Divina Comèdia, es tracta d'una obra de finals de l'època medieval que presenta una visió del món molt diferent de la nostra. En ella ens parla una altra època, i ens diu coses que segurament no encaixen amb la nostra concepció del món modern. Algú ha dit que La Divina Comèdia era l'última «cosmovisió» que s'havia escrit a Occident, en el sentit de trobar-hi tots els elements del cosmos i del saber. Quina diferència amb el Faust de Goethe. Precisament, Faust ha de fer un pacte amb el diable a canvi de coneixement. L'atomització del saber de l'època moderna i contemporània farà per sempre més impossible aquella cosmovisió englobant i jerarquitzada de Dante. Potser per això és més necessari que mai llegir-lo de nou.

L'aspecte més important a tenir en compte, tanmateix, és que la Divina Comèdia ofereix una visió «teològica» aparentment desapareguda avui. La religió, en efecte, no forma part de la cosmovisió de l'home modern. Hi hem guanyat, amb aquest canvi? Es tracta realment d'un progrés? No s'admet una resposta simplista o precipitada. Tampoc no es tracta de posar en qüestió tot el que la ciència ha assolit per mèrit propi, sinó de ponderar què ha passat amb allò que Nietzsche va anomenar «la mort de Déu». Dir que Déu ha mort no és una afirmació innòcua, segons Nietzsche, sinó que està carregada de conseqüències per a la vida humana. La mort de Déu no és només la mort d'un ésser més o menys important, o la supressió d'una hipòtesi que ja no és necessària, sinó que és la mort de tot sentit per a l'existència humana. Aquest és el drama actual de la condició humana.

Tant la cosmovisió antiga com la medieval estava presidida per la idea de límit, on la realitat creada estava per sota de Déu. Aquesta idea va desaparèixer amb la ciència renaixentista, on no sols no hi ha límits, sinó que tampoc no es té per centre l'home, com sí que passava abans. És una concepció de l'univers que ha exclòs tot el que és humà –sentiments, valors, etc.– de la pràctica de la ciència en favor d'una objectivitat matemàtica i geomètrica que ens ha conduït a la barbàrie, palesada en la possibilitat d'autodestrucció del nostre planeta.

La lectura o relectura de La Divina Comèdia no sols ens pot dir coses, sinó que ens pot ajudar a repensar la nostra cosmovisió. Precisament perquè ens evoca un món que no és el nostre, pot posar en qüestió coses que nosaltres tenim per evidents i inqüestionables. No es tracta de dubtar dels nostres sabers, sinó de la seva finalitat i de recuperar la centralitat de l'home. Aquest, no és un ésser més entre els molts que poblen l'univers, sinó que és «la meravella més gran de totes», com deia Sòfocles, o la «imatge i semblança de Déu», com diu la Bíblia.

El papa Francesc, en la seva recent Carta apostòlica Candor lucis æternæ, amb motiu del VII centenari de la mort de Dante, ens exhorta a acollir el seu testimoniatge i a deixar-nos il·luminar per la bellesa de la seva literatura i la profunditat del seu pensament. Perquè Dante, afirma el Papa, és profeta de l'esperança, cantor del desig humà i poeta de la misericòrdia de Déu i de la llibertat humana. Ben vostre.