Alguna cosa a dir als catalans que no som independentistes, senyor Puigdemont?

L'error més gran de l'independentisme actual és haver dinamitat la vocació inclusiva del catalanisme social que tants bons resultats havia donat en la construcció d'una Catalunya per a tots i totes. I no són parauletes per quedar bé, en absolut. S'ha abusat molt del concepte mateix de catalanisme, fins i tot el nacionalisme identitari actual d'ERC i de Junts intenta apropiar-se'l o el considera com un precedent del moviment independentista. És un greu error perquè, bàsicament, representa el contrari del nacionalisme.

El catalanisme el va definir a la perfecció Jaume Vicens Vives i, ras i curt, defensa el següent: és igual el que votis, és igual la llengua que parlis, és igual la bandera que t'identifiqui, és igual la simbologia política o patriòtica que assumeixis com a pròpia. Tot això no és essencial, el que és important és que si vius i treballes a Catalunya i, gràcies a això, col·labores amb el desenvolupament social del país ets català i ningú t'ho discutirà o et preguntarà on has nascut. I així va ser... fins al 2012. Aquell any el senyor Mas i els seus socis de CiU, ERC i la CUP van decidir trencar aquesta concepció inclusiva i social i “posar rumb de confrontació i al xoc de trens” (paraules textuals).

Aleshores tot va canviar, i a pitjor. Avui dia només els que voten Junts, ERC o la CUP són «el bé» (segons concepte predemocràtic, més propi d'una religió que d'un moviment polític, expressat pel senyor Junqueras), sí que és important la llengua que parlis, l'única bandera virtuosa és l'estelada dels independentistes i les pancartes i els llaços grocs han d'inundar els espais públics (que són de tots i de totes, no només d'una part) i a, a més, no pots posar-ho en qüestió a no sé que vulguis ser titllat ipso facto de «feixista». I així ens va... Faig aquesta reflexió després d'haver llegit la darrera intervenció del senyor Puigdemont. És un text interessant, sense dubte. No pel que diu –que conceptualment no s'aixecà un mil·límetre del terra–, ni pel full de ruta que proposa –bàsicament perquè no diu res concret més enllà d'insistir en la «necessària confrontació amb l'Estat» i tal i tal. No, no, no és això.

El primer que crida poderosament l'atenció és que algú que s'autodefineix com a responsable polític l'any 2021, patint encara la societat catalana els efectes de la pandèmia i de la recessió econòmica, defensi que el que li convé realment a Catalunya és més confrontació amb l'Estat, amb la Unió Europa, amb el cosmos o amb el que faci falta. I que defensi, per a més inri, que els catalans hem d'estar preparats per assumir «sacrificis laborals o patrimonials» per aconseguir que la comunitat internacional faci no-sé-què. Ja posa els pèls de punta pensar que s'hauran inventat aquesta vegada el senyor Puigdemont i els creadors dels plans secrets de les jugades mestre que duren divuit mesos. Fa esgarrifar, sincerament.

Però el que resulta increïble és que una persona que encara es presenta com a «president legítim de Catalunya» no dirigeixi ni una paraula, ni una, no tingui res a dir, als milions de catalans i catalanes que no som independentistes. Quants catalans i catalanes hi ha? Més de 7,5 milions. Quants tenen dret a vot? Quasi 5,5 milions. Quants van votar als sis partits independentistes a les darreres eleccions? 1,4 milions. Doncs bé, el senyor Puigdemont, el senyor Junqueras, els ideòlegs de la CUP, etc. quan parlen del «poble de Catalunya» tan sols es dirigeixen a aquests 1,4 milions, els 4 milions que no votem als independentistes no existim, no som. Se'ns invisibilitza. Res, ens consideren a tots i totes com a «traïdors i botiflers» o com a«colons» implantats per «l'Estat opressor».

I quan es llegeixen aquestes barbaritats que mai van dir presidents de la Generalitat com Macià, Companys, Tarradellas, Maragall o Montilla és quan un s'adona de la necessitat de recuperar un Govern de la Generalitat de tots i per a tots i totes i a un president com Salvador Illa que pensi en els 7,5 milions de catalans (i no només en 1,4 milions). Sí, perquè mentre s'omplen la boca de «construir un país per a tothom, sense exclusions» es manté literalment un cordó sanitari contra el PSC, el primer partit de Catalunya i guanyador de les darreres eleccions. I això és el que hem de deixar enrere, el sectarisme fanàtic, perquè com molt bé deia el president Tarradellas, «Catalunya és un país massa petit per a menysprear a cap dels seus fills, i prou gran perquè hi capiguem tots». No està d'acord, senyor Puigdemont?