Tribuna
Un esperit i un poble
Arquebisbe de Tarragona
Benvolguts i benvolgudes, l'home veu els mals del món i aspira a deslliurar-se'n. El tracte amb els altres el contamina, pensa tot sovint. Ell no seria així. Però, barrejat amb els altres, ha de fer com tothom. Ha de lluitar, ha de trepitjar, ha de tirar pel dret… Ha de seguir la llei de la selva. Per això, quan s'imposa la voluntat de puresa i perfecció –quan l'ideal del bé atreu amb força–, un se sent mogut a defugir la convivència social. Troba plaent de reduir-se a la intimitat de la llar. Però sovint encara no en té prou. Els de casa també el punxen, i ha de recular més trinxeres. Ha d'arribar a l'últim reducte, a la introversió total, al replegament total, a la contemplació del propi llombrígol.
Amb tants pecats com hi ha al món, amb tants pluralismes, confusionismes i apostasies com ha de veure i respirar cada dia, el cristià, per poc que badi, també es troba amb aquesta mateixa trampa. Es desenganya de tot. Pensa que no s'hauria d'esperar a la sega per a separar el blat del jull (vegeu Mateu 13,24-30). Perd les il•lusions d'un cristianisme actiu, emprenedor i de tendència expansiva. Com afirma el papa Francesc, n'hi ha que «cauen en l'accídia per no saber esperar i dominar el ritme de la vida», o perquè «no toleren fàcilment allò que signifiqui alguna contradicció, un aparent fracàs, una crítica, una creu» (Evangelii gaudium, n. 82). Aleshores, el cristià queda reduït a cercles cada vegada més estrets i es deslliga dels altres. Si és mossèn, acaba exercint el ministeri com un simple funcionari, amb una tristesa invasiva que impossibilita l'entusiasme missioner. I si és un laic o una laica, torna a la religió com un assumpte merament privat i a la professió purament individual i íntima de la fe.
Però el cristianisme no és això. L'Esperit que, des de la Pentecosta, l'empeny i el potencia ho fa seguir tot. Amara la intimitat de la persona i forma el Poble sant de Déu. L'Esperit Sant penetra els cors i els uneix. És íntim i social a la vegada. Pensem-ho seriosament. Si ens mou un esperit mancat d'algun d'aquests dos elements, podem assegurar que no és l'Esperit de Déu. Ho recordava especialment poc abans de l'estiu a la trobada amb les ermitanes i l'ermità de Tarragona: tot i viure sols i apartats del món, no poden obviar la dimensió social i eclesial de la seva pròpia vocació. Tinguem-ho tots ben present, ara que reprenem les activitats del nou curs.
Hem d'adorar Déu a l'interior del cor. Però, si l'adoració és autèntica, ens hi trobarem amb tots els germans. Adorar Déu íntimament i desentendre's dels altres és adorar-se a si mateix. El Crist ens recorda constantment el Regne i, en el Parenostre, vol que el demanem en plural. És cert que cal la reflexió íntima i feta en solitari. Però el camí de la salvació passa per l'Església, essent –en el pelegrinatge per aquest món i malgrat les seves grandeses i misèries– el lloc de l'actuació de l'Esperit Sant. Aquesta temptació de replegament amb un mateix ja passava a l'època de sant Agustí, doncs afirma en un dels seus sermons: «N'has trobat un que diu: –En tinc prou d'adorar Déu a l'interior de la consciència. Per què he d'anar a l'Església o he de barrejar-me visiblement amb els cristians? Heus ací un que vol la camisa de lli sense la túnica de llana» (Sermo 37,6).
Ben vostre.