La veritat sobre la denominada 'via unilateral'

Una de les lliçons de les quals hauríem d'aprendre tots plegats del desgavell d'aquests darrers anys és, com diu sempre Salvador Illa, que la primera responsabilitat d'un dirigent polític és no mentir i dir la veritat. Deia el president Macià que l'opinió pública no són els crits de la plaça i que ningú el recordaria pels discursos abrandats que pogués fer sinó per fer el millor, políticament parlant, per al poble de Catalunya. I des del sentit de la realitat. I tenia raó.

Lamentablement aquesta bona praxi que sempre havien exercit els presidents de la Generalitat va canviar radicalment a partir de 2012. Aleshores els catalans i catalanes vàrem començar a escoltar termes més propis de la literatura fantasmàtica i de ficció com ara «el xoc de trens», «les jugades mestre», estratègies polítiques basades en «l'astúcia» o els «plans secrets» que duraven 18 mesos i d'on havien de sortir com per art de màgia, ale hop!, estructures d'Estat i reconeixements internacionals que estaven «garantits».

Així, la cirereta del pastís del relat amb què ens bombardegen cada dia els creadors de la narrativa independentista és que hi ha una presumpta «via unilateral» que conduirà a la independència de Catalunya, i tal i pasqual.

És la fantasmagòrica via que sacseja el senyor Puigdemont (que parla de confrontació i de fer sacrificis “laborals i patrimonials”), els ideòlegs de la CUP i fins i tot el senyor Junqueras que «adverteix» al món mundial que, «si fracassa la via del diàleg, haurem de recuperar la via unilateral.»

Ah, caram! I què és aquesta suposada via unilateral que veuen com a quelcom realitzable? Objectivament, una mentida. I no ho dic com un insult o com una opinió personal sinó com una realitat constatable des del més pur i estricte sentit comú. En resum, el que ve a dir la via unilateral aquesta és que una nova declaració unilateral d'independència (DUI) al marge de les majories qualificades fixades a l'Estatut i la Constitució per dur a terme canvis estructurals seria «reconeguda per la comunitat internacional».

Clar, per creure's això es necessita fe, fe religiosa, literalment. I sobretot no pensar massa. Més aviat, no pensar gens i somatitzar que tot forma part d'aquest «pla secret de jugades mestre que el president Carles està duent a terme amb l'Estat»... amb els resultats catastròfics per a tots i totes coneguts.

Qui digui al poble de Catalunya que hi ha una via unilateral està mentint i, per tant, generant una nova i fenomenal sensació de derrota i de frustració entre els mateixos independentistes que es van creure que els «reconeixements internacionals» estaven «garantits» la tardor de 2017. I la mentida serveix per anar tirant i cohesionar als més fanàtics, però al final et porta sempre al fracàs dels teus objectius polítics.

Ras i curt, la via unilateral és falsa perquè, primer, no hi ha cap majoria qualificada a Catalunya a favor de la independència (ni qualificada, ni no qualificada, de fet el vot independentista és avui dia inferior als 1,5 milions de votants en un cens electoral català superior als 5,5 milions). Segon, el dret europeu, començant pel Tractat de Roma, garanteix la integritat territorial dels estats membre de la Unió i no reconeixerà res que suposi una vulneració unilateral de la seva realitat constitucional (com es va demostrar el 2017). Tercer, el dret a l'autodeterminació establert per les Nacions Unides parla d'aquest exercici en el cas d'ocupació colonial o en situacions de vulneració sistèmica dels drets humans (i abans que algú digui quelcom no excessivament intel·ligent això exclou qualsevol estat membre de la Unió Europea, com és el nostre cas). I, quart, la realitat geopolítica mundial anima al fet que les Espanyes es vagin integrant a Europa i no que es divideixin en Catalunyes (bàsicament perquè Europa es jugarà l'hegemonia amb actors internacionals de la dimensió de la Xina, Rússia o els Estats Units).

Dit això demanaria als senyors Puigdemont i Junqueras i als portaveus de la CUP que deixessin d'enganyar a la seva pròpia gent amb mentides que no porten enlloc. Sé que no ho faran mai però en aquest cas els emplaço a definir com pensen exercir en el món real aquesta «via unilateral» que prediquen amb tant d'entusiasme. Com faran que la Unió Europea incompleixi la normativa que fixen els seus propis documents fundacionals, senyors meus? Nosaltres, els i les socialistes catalans no hem enganyat, ni enganyem, ni enganyarem mai a ningú. Vàrem advertir el seu moment que l'aventurisme irresponsable i insensat d'alguns ens conduiria al desastre (com efectivament i tristament va passar). Aleshores ja érem objecte de burles i insults, exactament igual com passa ara, per part d'aquells que menteixen i prometen a la seva pròpia gent camins que saben irrealitzables.

L'única solució possible, com recorda cada dia Salvador Illa, és el diàleg polític entre els considerats diferents, primer entre catalans i catalanes. Un diàleg que s'ha de dur a terme en el marc de la Constitució i l'Estatut, el respecte a la legalitat democràtica, i el principi de realitat. Si ho fem amb honestedat i rigor estic convençuda que sabrem arribar a un acord. En cas contrari a alguns els queden dècades d'anar enviant cartes al president de Kosovo i de promeses de materialitzacions de Repúbliques imaginàries que «ara sí, que sí, que sí, però que sí, eh!» es faran realitat. I, la veritat, és un panorama molt trist i decebedor que no desitjo a ningú.