Pressupostos, realitat o ficció

Ja fa uns dies que estem parlant de «pressupostos», i el que comporta, com a tal, de cara a la «recuperació»” per part de la ciutadania de la seva aportació a la caixa pública dels seus impostos, no oblidem, a més, que aquest és un punt fonamental en l'estratègia de compliment de les propostes electorals fetes en el seu moment a la societat. En definitiva, estem en portes de fixar com es gastaran «els diners de tots» i com es faran possibles les promeses ideològiques d'uns i altres.

Realment el tema no és exclusivament econòmic, perquè l'aplicació dinerària que surti té significats de tota mena, especialment a l'hora de dissenyar una aportació de futur pel qual serà la nostra supervivència en els anys vinents, fins i tot podríem dir que depenent de les decisions que es prenguin podrem veure com el nostre demà s'encamina cap a un lloc o un altre, en funció d'aplicacions concretes i més quan, no oblidem, s'han de rebre quantitats multimilionàries d'Europa, que posaran un objectiu concret de desig a l'hora de la seva implementació.

Molt s'ha dit que la Llei de Pressupostos Generals és la normativa més important de la legislatura política, oblidant massa vegades que la seva aprovació no és exclusivament una resolució del govern de torn, sinó que és fruit d'acords, a tots els nivells, econòmics, socials i polítics.

Malauradament, i com hem vist a l'hora de fer balanç de l'execució real, l'evidència posa de manifest que una cosa és «la proposta» i altre molt diferent «l'execució» del compromès, i és aquí on novament la pressió dels diferents actors implicats fa que el que es proposa res tingui a veure amb el que després s'executa, en un clar frau per una ciutadania que, un cop més, que es veu enganyada en un debat obert, però oblidada en la implicació real del que es va dir en el seu moment.

També, si aprofundim en el tema, veurem que malgrat els grans números, es constata que tampoc és tan important la lliure disposició per part dels executius en cada cas, doncs d'aquests apunts milionaris, una gran part són finalistes, és a dir, pagaments tancats, funcionaris, pensionistes, despeses de manteniment, etc., que fan que la lliure disposició estigui molt hipotecada d'entrada, per cert, menys de 580% del total.

Estem, per tant, en un «model de discussió» on són moltes les cartes marcades respecte a els diferents interlocutors, cosa que encara queda més clara a l'hora de valorar una partida vital per quadrar el que comenten, com és la càrrega impositiva necessària per fer que tot, el menys sobre el paper, estigui perfectament lligat; i és aquí on existeix poca transparència; és a dir, es parla i es polemitza de com es gastarà, suposadament, i poc d'on vindran els ingressos per fer-ho possible, que queda en un segon termini, interessat; el fàcil seria parlar del que es vol fer i com es pensa finançar i, sobre tot quin cost tindrà per la ciutadania, però això queda difuminat per la nova de la despesa, massa vegades injustificada o fora de la realitat.

No oblidem tampoc, la situació de «fallida» que afecta els mateixos números públics que pateixen una pandèmia d'endeutaments esfereïdora, de la que tampoc es parla a l'hora d'explicar com es farà front a aquesta.

En definitiva, es debat molt de grans inversions, ajudes, despesa comuna o capacitat de recaptació, però tot això es farà sense fixar «cap prioritat objectiva» i, exclusivament, en funció d'un interès polític polièdric, on cada part implicada prioritzarà els seus interessos, purament electorals, oblidant un principi clar de bé comú, aparcat sense cap rubor i en funció d'un interès a curt, difícil de comprendre si es mira en perspectiva i valorant la situació objectiva que tenim, després d'una pandèmia, on l'economia i els pressupostos públics haurien de tenir molt a dir; més del que han tingut realment a l'hora de garantir la viabilitat de les persones, però de manera vital de la petita empresa i els autònoms.