Dídac Bertran

Mixeta, que es passa la vida seguint els mitjans de comunicació, em va dir, amb un «meeeuuouffff» d'allò més expressiu, que està a la vora de la depressió. Venia d'escoltar intervencions de diversos responsables polítics locals, nacionals i estatals. Té motius per sentir-se deprimida. Des de la crisi del coronavirus teníem massa esperances en un desitjable retorn de l'estat del benestar. El mal és que la realitat ens retorna a la nostra impotència: pujades de preus, privatitzacions injustificades, atur, electoralisme, etc.

La gestió de la crisi sanitària ha accentuat un fenomen que podríem batejar com «aïllament col·lectiu». La covid ens va obligar a dur a terme, d'un dia per l'altre, una sèrie d'activitats davant les nostres pantalles. Això va establir una «telesocialitat» malaltissa. El confinament ha deixat clar que, en realitat, vivim en una societat on cadascú va a la seva, fruit de la ideologia que demana gestionar i administrar la nostra vida individualment amb un mal entès sentit de la llibertat. A més, aquesta situació, derivada d'un tancar-nos en nosaltres mateixos, ha augmentat sensiblement la desconfiança envers la política.

Vivim un temps de successius desencisos que generen sentiments de saturació i d'impotència. En aquestes condicions, es fa difícil creure en el sistema, en les institucions i en les estructures polítiques tradicionals. Al mateix temps, a totes les convocatòries electorals, malgrat tots els nostres desenganys passats, hi anem amb una certa il·lusió: volem creure de nou! Apostem perquè els candidats prenguin l'aparença de figures providencials i puguin salvar-nos d'alguns dels nostres mals.

Això no obstant, seguim adonant-nos que la «gran política» és incapaç de respondre a la magnitud de totes les nostres dificultats quotidianes. El món econòmic està sotmetent els individus a les seves lleis cada cop més implacables. S'ha produït també un canvi en una sèrie de qüestions que afecten la nostra vida diària: els mètodes de treball, els models de gestió, la interferència de la indústria digital en les nostres vides, individuals i col·lectives.

En el nostre temps s'ha creat un mite que encara perdura: fent servir les tecnologies digitals tindrem més autonomia, més autosuficiència, i podrem viure amb felicitat gràcies a la ideologia consumista. Internet i el mòbil marquen, veritablement, una ruptura històrica: els individus ens trobem atrapats entre una sensació de poder i una frustració que, sovint, requereix formes compensatòries violentes. Ens trobem submergits en un individualisme ferotge. Les xarxes socials, més que fomentar l'acció real, són la sortida de l'amargor de tothom i l'espai de la ira eruptiva, una mena de catarsi per poder viure en aquesta societat atomitzada. Només cal veure l'agressivitat de molts usuaris de les xarxes socials. Ens trobem, doncs, davant la pràctica impossibilitat de formar una societat tolerant i cohesionada.

Em preocupa que no estem donant prou profunditat històrica al nostre estat col·lectiu actual. La nostra psique, l'enfonsament de les nostres creences, estan marcades per successives desil·lusions. Diria que ens trobem davant d'una divisió de la societat entre els qui encara confien en l'ordre existent i els que no. Aquests últims són cada cop més nombrosos i ja ni tan sols creuen en el que prometen els anomenats partits «antisistema». Té solució tot plegat? El principal problema és que la sola protesta no ens descarta de la nostra part de responsabilitat en l'actual estat de coses. Potser té raó el filòsof francès Éric Sadin, quan diu que ens cal «no esperar res de les eleccions, ni de la insurrecció, mentre l'estat del benestar va reculant davant el neoliberalisme i les seves mentides». Segons ell, l'única solució és organitzar una plantada col·lectiva i dir «Prou!».

Mentrestant, si voleu que us adopti un/a mixo/a, truqueu a l'Associació Vallsgat (telèfon 669 66 67 94) i dieu que aneu de part nostra. No us en penedireu.