He de reconèixer que em vaig passar la vida criticant el president Pujol perquè jo era dels de Maragall. Quan es van oblidar del federalisme, l'amnistia i el dret a l'autodeterminació vaig deixar aparcada la socialdemocràcia. No patiu que no el vaig estacionar a la zona azul, més aviat a la zona roja. Tampoc m'agraden els banquers, ni la gent que té divuit fills que col·leccionen cotxes de luxes usats. Però us he de reconèixer que veure el dimecres el Jordi Pujol parlant en un acte em va generar una certa nostàlgia. Coincideixo amb alguns periodistes en què s'ha de separar l'habilitat del Jordi Pujol negociador i la seva capacitat per a tossir i parlar al mateix temps. Resumint, separem el senyor de la deixa de qui parlava amb Suárez, Aznar, Felipe i Juanito per recollir rovellons al bosc de la transició.
Un dia coincideixo dinant amb fans del Junqueras i un altre amb els que farien un monument a la Borràs. Sempre penso que m'he equivocat d'ofici perquè, si tingués una armeria, em forraria venent pistoles. Però ara fem una treva. La veritat és que un home amb 91 anys que parla com ho va fer Pujol a l'acte del Palau Robert en un moment que «no tocava» ens va deixar a tots bocabadats. I fins i tot la gent es va oblidar de l'avi Florenci i el va aplaudir. Jo tinc per costum aplaudir a tota persona que supera els 90 anys i continua lúcida. Recordeu que hi ha nois de 25 que fumen i que per a construir una frase han de posar una bastida. Doncs el nét del Florenci va dir que ens van donar la llengua per tal d'amortir el gerro d'aigua freda de no concedir-nos el concert econòmic del qual gaudeixen els Bascos. Després de sentir això he anat al lavabo a rentar-me, perquè se m'ha quedat una cara, com ho diria... de carallot.