Dídac Bertran & Mixeta

El passat dimecres vaig veure a Mixeta i les seves companyes rebolcant-se per terra, amb uns «meujjajameujjaja» que eixordaven. Els vaig preguntar de què reien i una d'elles va pitjar un botonet de la tauleta i em van mostrar la causa de la seva hilaritat. Realment són molt intel·ligents. Si ho volen comprovar, entrin a https://vallsgat.weebly.com i faci'n que un els adopti. No se'n penediran.

Aquell dia les gatetes estaven seguint la intervenció del Sr. Casado (don Pablo) al Congreso de los Diputados. El líder de l'oposició, per no perdre el costum, estava deixant verd al Sr. Sànchez, cap del Govern. Sí, ja sé que vam dir que no parlaríem de polítics, però és que no hi ha manera: Trump, Biden, Sànchez, Abascal, Ayuso, Casado, Aznar, i també els més nostrats, ens hi obliguen. Durant la seva encesa filípica don Pablo va etzibar: «España irá bien cuando lleguemos otra vez el PP a ro... a resolver la crisis». Tenia por que emmalaltíssin i les hagués de portar al veterinari de tant de riure. No deixaven de repetir: «A ro... què?» i no sé què deien d'en Bárcenas, del cas Gürtel i què sé jo. Després –ho tenien arxivat a la tauleta–, em mostraren com a la Sra. Cospedal se li va escapar, fa anys, un «Hemos trabajado mucho para saquear a nuestro país». Mixeta ho va rematar amb un «meeuuoafff?», que traduït volia dir: «Lapsus linguae o atacs de sinceritat?».

Les vaig deixar mirant la tauleta. Quan vaig tornar on estaven reunides, continuaven petant-se de riure. Anaven tirant avant i enrere un fragment d'un discurs pronunciat, aquell mateix dimecres (gairebé de Glòria), per l'home dels tres mil abdominals diaris, vull dir l'expresident del Govern José Maria Aznar, qui havia deixat anar aquesta «perla»: «Nuestra democracia atraviesa una crisis de confianza por la reputación de mentira que mancilla la vida política». No, el que feia riure a les gatetes no era la frase, que no estava mancada de raó; però és que, en boca d'un senyor que va dir: «Créanme, en Irak hay armas de destrucción masiva», tenia la seva gràcia.

Les gatetes es cansaren de la tauleta i es posaren a escoltar a la ràdio una emissora pública d'abast nacional. De sobte, Mixeta va tancar l'aparell d'una urpada. Se n'havia atipat de sentir grolleries, tacos i altres mots malsonants. Sobretot l'havia tret de polleguera un personatge que, vantant-se del seu vocabulari escatològic, havia pontificat: «És que els catalans som malparlats!». El seu «marrameuufffff» volia dir: «El malparlat ho serà vostè, perquè servidora també és catalana i de malparlada no en soc!». Després, va afegir que també n'estava fins al capdamunt d'escoltar polítics insultant-se com embriacs a una taverna. La vaig calmar una mica i, ja més tranquil·la, em va referir un fet que havia presenciat en directe una rebesàvia seva. Resulta que, una vegada, hi havia un pintor al qual havien encarregat de decorar una església. L'home estava pintant un dimoni. El representava estrafet, amb banyes recaragolades i mig escuat. De sobte, enmig d'una fumarada amb sentor de sofre, va sorgir un personatge vestit amb molta elegància i amb un posat d'allò més distingit. «Bon dia, senyor pintor –feu l'aparició–. Venia a manifestar-vos el meu disgust per la manera com em representeu. Creieu, de debò, que m'assemblo amb això que esteu pintant?». L'artista va quedar garratibat. El cas és que s'inicià una conversa d'allò més interessant. En un moment donat, el pintor no va poder estar-se de dir: «Estic meravellat. Sou molt polit vos!», a la qual cosa l'ésser malèfic va respondre: «Un moment, mestre, servidor és un diable, però no pas un maleducat!». Doncs, això!