Joan Planellas

Benvolguts i benvolgudes, dilluns, dia 22 de novembre, s'escau la festa de santa Cecília, patrona de la música. En tota la història cristiana, l'Església ha tingut i té una gran estima pel cant. La Sagrada Escriptura el recomana en diferents llocs. Afirma la Carta als Colossencs: «Moguts per la gràcia de Déu, canteu-li en els vostres cors amb salms, himnes i càntics de l'Esperit» (3,16).

El cant té una força de comunicació que no posseeixen les altres arts. No tota la música desvetlla els mateixos sentiments. Per això, quan és l'hora d'escollir els cants per a la litúrgia, convé seleccionar aquells que pel text i per la melodia contribueixen a agermanar els esperits i eleven a la pregària, que és la funció dels elements que concorren en el culte cristià.

El cant en la litúrgia no és per omplir els silencis, sinó que té una funció cultural. No és igual interpretar cants durant la missa que cantar la missa. En el primer cas pot ser un concert o un entreteniment; en el segon, és l'expressió dels sentiments espirituals dels fidels que agermanant-se s'uneixen als sentiments de Crist a lloança del Pare. No hi ha cap participació més solemne i agradable en les celebracions litúrgiques que una assemblea compacta que expressa la seva fe i la seva pietat per mitjà del cant.

Visitant les diverses parròquies, he quedat ben sovint sorprès agradablement per la participació dels fidels, sobretot en els cants a l'hora de la missa. Són mereixedors de la meva felicitació. El cant il·lumina la Paraula i ajuda a interioritzar-la. El cant pren tota la persona i la introdueix en l'ànima de l'assemblea i crea unitat. El cant ens ajuda a ser sincers i oberts al Senyor. Cantant no es pot mentir: o se saneja el cor o es deixa de cantar.

Algunes parròquies compten amb una coral que, fins i tot, pot interpretar música polifònica. Això, a més de crear un clima religiós, enriqueix la celebració. La seva aportació és molt estimable, «mentre respongui a l'esperit de l'acció litúrgica» –com afirma la Constitució per a la Litúrgia del Vaticà II (n. 116)–, però cal que no prengui la participació del poble. Cal aconseguir una equilibrada combinació del cant polifònic i el popular.

Quantes vegades en el treball o fent camí us heu sorprès amb un cant que heu cantat a l'Església als llavis. El cant fa que la pregària continuï fora del temple i es faci popular. Convé seleccionar els cants de la litúrgia i renovar-los periòdicament. La rutina perjudica el culte. Agraeixo i estimulo vivament els esforços que es fan en aquest camp. En la reflexió sinodal que se'ns demana al llarg d'aquest curs, pot ser un bon moment per a revisar, reflexionar o renovar el desenvolupament del cant litúrgic a cada parròquia o comunitat. En les preguntes del Document preparatori del Sínode, reflectides en l'Exhortació pastoral que vaig publicar el mes passat, hi trobem aquesta pregunta: «Com promovem la participació activa de tots els fidels en la litúrgia i en l'exercici de la funció de santificació?» Recordem que el cant és un element essencial d'aquesta participació. Un poble que canta és un poble viu i que manté l'esperança. No deixeu de cantar.

Ben vostre.