Organismes hipotecats

Sens dubte, el que succeirà en els mesos vinents, exigirà que les respostes, en cada moment, quan parlem de les administracions públiques, tinguin la garantia d'objectivitat i de solvència necessària perquè, malgrat tot, el seu discurs tingui una credibilitat que permeti a la ciutadania donar un marge de confiança imprescindible per la seva implementació pràctica.

Les amenaces que es publiciten en temes energètics o el mateix dubte sobre mancances en qüestions emblemàtiques, esperem que es quedin en rumors o missatges interessats, però sense oblidar que la seva concreció és possible, per damunt de la seva idoneïtat no volguda.

No vull, en cap cas, ser pessimista, però el que és evident és que existeixen moltes variables de la nostra supervivència quotidiana que es veuran amenaçades per noves, rumors o no, que no ens poden deixar insensibles a la seva hipotètica pràctica, per tant, per damunt del no desig crec que no estaria de més ser justos amb nosaltres mateixos i apostar per la lògica a l'hora de valorar, com societat, moltes incongruències o il·lògiques que una mínima valoració personal veuria clarament com possibles riscos, del que estem disposats a creure o volem acceptar en la seva justa mesura. En el marc que al·ludeixo, una part important de responsabilitat en la seva resolució vindrà de les administracions, que haurien de saber reconduir el que pot passar, i això només serà possible si realment aquestes institucions tenen el punt de credibilitat mínim, de poc ens valen les desqualificacions mediàtiques en funció d'interessos partidistes electorals, quan el que pot comportar una mínima concreció del que pot succeir sigui un fet inapel·lable. Estic convençut, malgrat tot, que la gent que forma part d'aquestes institucions, els que la dirigeixen, però també el que formen part d'elles a tots els nivells de responsabilitat, el que volen és el bé comú i el compromís de serveis, per tant, se'm fa difícil entendre determinats personalismes que deixen a la ciutadania com servidors d'aquells que han de tenir molt clar perquè hi són i a qui es deuen.

No ens podem permetre el luxe de suportar «càrregues inassumibles» en determinades administracions que poden confondre la seva tasca de servei a la gent, pel monopoli de la gestió particular, si realment volen oferir respostes d'entesa comuna.

La pandèmia, encara més vigent del que puguem sospitar, ha comportat limitacions a la nostra llibertat i ha tancat o limitat determinats espais de relació ciutadania-administracions que hauríem de ser capaços d'obrir de manera urgent, si no volem caure en diferenciacions que no ens porten a enlloc.

És un luxe que no podem tolerar, i tenir organismes de tots, que no siguin capaços d'assumir reconduir una situació que ha de saber donar respostes a tots els implicats com societat, no hauria de ser possible allunyar a les persones dels centres públics en funció d'arguments de risc, ja avui superats o en portes de fer-ho.

La continuació de limitacions només serà garantia de frustracions davant un «poder públic» que no pot només pensar en si mateix i els seus, com a estratègia de futur que oblidaria la seva pròpia raó de ser. Esperem que la conscienciació dels dirigents, però també dels «servidors públics» ens portin a un clima de confiança que mai s'hauria d'haver trencat i que es fa necessari en un marc de convivència complicat.