Josep Maria Buqueras

Recentment m'he dirigit a un ajuntament del Tarragonès, perquè volia parlar amb l'arquitecte municipal, volia saber si em podia atendre. Des d'un inici sabia dues coses: 1. No tenia cita i 2. Ja suposava que no m'atendria. La realitat és que pràcticament no he traspassat el llindar d'aquesta casa de la vil·la. Un funcionari molt amable m'ha lliurat un paper amb el títol Cita prèvia amb tres apartats: 1. Oficines obertes: Oficina d'atenció al ciutadà. carrer Major, XX; Jutjat de pau, carrer Major XX; Serveis Socials. C. XXX; 2. Recorda: Demanar cita; Portar mascareta; Atendre a les senyalitzacions i indicacions del personal; Respectar la distància social i l'aforament i 3. Cita prèvia: Per telèfon, 977. XXX XXX; Per e-mail: citaprevia@xxxxxx.cat i www.xxxxxx.cat. El protocol ha seguit està clar, diria més, claríssim.

El mateix dia vaig sopar amb uns amics, entre altres, un advocat que va als jugats i un dentista que sap de les situacions sanitàries que estem vivim de sempre i ara agreujades per la Covid. Abans de la pandèmia, ja es practicava disposar d'un acord previ, per fer algunes gestions administratives, sobretot en funció de la categoria del càrrec. Des del març de 2019 el que era una possibilitat, ara s'ha convertit en una seguretat. És a dir, si o si ens hem de dirigir a l'administració, sigui quina sigui, amb la susdita cita prèvia.

Farà més d'un any, un divendres em vaig dirigir als Serveis Territorials de Justícia, al carrer de Sant Antoni Maria Claret de Tarragona, per complimentar uns requisits, que em reclamaven d'una Fundació de la qual soc el president. No hi havia ningú esperant, ni al taulell els funcionaris no atenien a cap persona. Al vestíbul assegut hi havia un guarda de seguretat. El funcionari que informava, em comenta que sense cita prèvia ningú m'atendria i em facilita el telèfon per concertar la meva visita. Baixo les escales i amb el mòbil a la mà em donen, a Deu gràcies, la cita per la setmana següent. Al·leluia! Segur que també es deu donar el cas, que el funcionari, que et dona les instruccions per la cita prèvia, et volia atendre, però pot rebre una amonestació del seu cap, perquè la situació pandèmica que vivim obliga seguir una normativa disciplinària pel bé de tothom. En aquests casos, ens oblidem que el sentit comú hauria d'estar present Això penso, però...

Això és el que passa. És un hàbit, un costum que ara gairebé és una «obligació» en l'operativa de les relacions dels funcionaris amb els ciutadans. Crec que moltes vegades, s'han invertit els papers. Teòricament el funcionari ha d'estar al servei de l'administrat, que som tots nosaltres. Vull recordar que el funcionari també es deu trobar amb el rol que és ciutadà de carrer. Amb tota estimació i respecte, també vull dir que hi ha, com en totes les famílies, funcionaris força competents, servicials, que el seu desig és ajudar i solucionar la qüestió plantejada.

En resum, segur que per alguns estic equivocat. Però, com ja va dir un dia en Jordi Tardà, al Congrés de diputats, «algú ho havia de dir». En el meu cas, ho he escrit.