Un amic em va dir que aquest article es llegia molt i que jo no aprofitava les possibilitats de les xarxes per donar-me a conèixer. Li vaig preguntar si això donava diners. Va fer una cara com qui dubta entre tenir pedra al ronyó o al fetge. Però si jo tinc seguidors a tots els bancs i a les presons! Havia sentit que a la xarxa del pardalet hi vivia una espècie zoològica anomenada hater. Em sonava que algú m'havia dit que no ets ningú a Twitter si no tens molts haters i t'ha bloquejat Pérez-Reverte. He mirat el diccionari i són odiadors o enemics. O sigui que, si ja tinc algun coixinet al cervell que no gira rodó, aviat tindré alguna malaltia relacionada amb els nervis. Només em faltava això, perquè ja tinc unes quantes afeccions. La més dolenta de totes és l'aparquinson, que és que em tremola la mà signant les multes que em posa la urbana per deixar la moto en un lloc on poden arbres.
A Twitter tinc sort. Gent amable, juguem, he fet coneguts per prendre gintònics i fins i tot l'alcalde alguna vegada interactua. A Twitter és bona gent, però, fora, un paio una mica rarot. Potser no és culpa seva, és del Jaime Urrutia (això només ho entendran tres). Vaig sempre amb peus de plom per no ofendre, però és impossible. Us explico un cas: un bípede gallec proposa un joc que és fer un microrelat amb tres paraules que ell ofereix. Vaig fer un relatet que contenia aquesta frase «la botiga semblava la casa d'un camell». Doncs va el paio i comença a criticar-me, defensant els camells, entenc que en l'accepció de qui ven coses per riure i no de l'animal. Bé, també era un animal. No entenc què devia ofendre aquest home i al final hi he caigut: vaig anar a Santiago amb la moto i potser la vaig deixar aparcada davant de casa seva un dia que podaven.