Oriol Bohigas (1925-2021)

Amb la mort recent de l'arquitecte barcelonès Oriol Bohigas molts han recordat la seva trajectòria com arquitecte i, sobretot, com urbanista, ja que davant l'evidència que ens ha deixat un gran personatge de l'arquitectura, el seu llegat ens quedarà per molts anys. Vull a grans trets dibuixar unes pinzellades d'aquest noucentista.

Un arquitecte polifacètic i inquiet que reactivà l'arquitectura de la postguerra espanyola, l'acadèmia, les polítiques públiques i la cultura. Bohigas va ser el cervell que es va anomenar «model Barcelona» que inspirà a tantes ciutats (especialment a Llatinoamèrica). El seu llegat es reflecteix amb l'obertura de la ciutat al mar i la transformació de Barcelona per als Jocs Olímpics de 1992. Sens dubte, ha estat l'agitador cultural de l'arquitectura catalana més important de la segona meitat del segle XX.

D'ençà que al 1951, quan funda el Grup R, l'arquitectura catalana va prendre partit amb les corrents més propositives del panorama europeu, que passaven per Milà i Londres, establint les bases del que seria l'Escola de Barcelona. La brillantor i qualitat sostinguda al llarg de més de setanta anys. Té les seves arrels en el Grup R. Si en els anys trenta, Josep Lluís Sert i el grup GATCPAC (Grupo de Arquitectos y Técnicos Catalanes para el Progreso de la Arquitectura Contemporánea), antecessor del grup quasi homònim espanyol van estar presents en tots els fòrums internacionals al costat de Le Corbusier, en els anys cinquanta, en plena postguerra espanyola, es recuperà l'arquitectura moderna i emergí la genealogia que arriba fins al present. En 1951 es fundà el grup, amb al·lusió velada al grup alemany G (gestalt, forma), suggerint amb la R tant realisme com reacció. En aquest mateix any Alvar Aalto i Ludwig Mies van der Rohe visitaren Barcelona i Coderch projectà el pavelló en la Triennale de Milán, trencant l'hermetisme cultural de l'era franquista.

És una figura irrepetible, humanista de cultura àmplia que pensava amb la ciutat plena de civilitat, criteri i valentia. Tenia molta capacitat per anar sempre per davant i va ser un gran motor de l'Escola d'Arquitectura de Barcelona. Des del desacord, dialogava si era el cas. La Barcelona olímpica és el seu gran llegat, després de l'Eixample de Cerdà. Urbanitat, urbanisme i desig de justícia social conquerida amb justícia urbanística era el seu objectiu. Persuadia als polítics de la importància de l'arquitectura per fer una ciutat millor.

El «cagar dubtes» o «tastar olletes» formen part reconeguda del talant obert i polifacètic de Bohigas, Això li ha permès navegar amb certa impunitat i solvència en àmbits com la política, l'edició, l'art, la crítica, la pedagogia... I també la família. Diuen que per a ell fou més important La Universitat que els estudiants, l'Editorial que els llibres, el Museu que les obres d'art, l'Arquitectura que els edificis, l'Ateneu que els ateneistes, la Família que els fills.

L'alcalde Narcís Serra encarrega a Bohigas l'urbanisme de la ciutat. Va significar un canvi total de paradigma. El més rellevant era transformar l'estructura de la ciutat, Bohigas deia que «És necessari controlar la ciutat a través del projecte i, per tant, controlar també la realització de l'obra consegüent». L'urbanisme transformacional de Barcelona, batejat internacionalment com Model Barcelona, es consolidà en totes les geografies i ha continuat sent objecte de constants reflexions, socioeconòmiques i urbanístiques per assegurar la seva fiabilitat en un context global sempre canviant.

Per acabar vull recordar dos temes personals relacionats amb l'ínclit arquitecte barceloní: 1. El llibre Reseña y catálogo de la arquitectura Modernista, dos volums, editat per Lumen, 1972, em va servir força per iniciar-me i saber quelcom d'aquest moviment estilístic arquitectònic, que darrerament és la meva passió; 2. Entre els anys 1975-1977 es va celebrar a Catalunya el Congrés de Cultura Catalana, amb vint-i-cinc àmbits. El d'Arquitectura i Disseny es va realitzar al Centre de Lectura de Reus i vam fer la visita a l'obra domenequiana de l'Institut Pere Mata, En aquest recinte emblemàtic vaig coincidir per primera vegada amb Bohigas, del qual també s'ha escrit que era un veritable torracollons, que no s'ha privat mai de dir el que volia, al marge d'afinitats i conseqüències.