La porta o una porta?

Molt possiblement, quan a finals de l'estiu de 1976, vaig arribar a Bonavista, si m'hagués trobat amb aquesta portalada amb la seva proclama: «Jo soc la porta, els qui entrin per mi se salvaran» (una de les frases de l'Evangeli de Joan), no m'hagués vist obligat a manifestar públicament cap comentari.

Aquells anys, veïns i veïnes de Bonavista, igual que passava a la societat general hispànica d'aquell temps, vivíem en un «uniformisme» cultural- religiós. Els que ens amuntegàvem, a la sala d'espera de l'ambulatori de la Canonja, tots teníem el mateix color de pell. Nens i nenes a l'escola no sabien que hi havia altres nens i altres nenes amb altres colors, amb altres llengües, amb altres costums, amb altres religions...

En el mercat dominical, la diferència cultural vindria marcada només per tot el conjunt de parades mantingudes per homes i dones d'ètnia gitana. Però durant la setmana l'ètnia gitana quedava resclosa en el molt proper barri de la Esperanza, sense participar ni de les escoles del barri ni dels serveis mèdics oferts a la Canonja. (No faig aquí cap valoració d'aquest fet). Hi havia una Parròquia, hi havia una església, hi havia una porta. Porta pobre i humil, sense proclames

Per aquesta porta sense proclames hi entraven, a més a més dels fidels “de carnet”, els ocasionals de «bautizos, primeras comuniones y bodas», i també, sense saber si havia estat una de les seves darreres voluntats, els veïns i veïnes que havien obtingut el certificat de defunció, acompanyats en aquesta ocasió per tota una gernació del seu lloc d'origen.

Per aquesta porta sense proclames hi entraven també treballadors en vaga per celebrar-hi les assemblees, els grups veïnals que animaren i sostingueren la vaga dels autobusos, la joventut del Tele-Club... I també estava oberta de bat a bat per rebre alguna reunió dels Cristians pel Socialisme. I també acollia el reduït grup de veïns i veïnes agrupats sota el nom de «comunitat cristiana de base».

Però els temps han canviat. Bonavista, com tota la nostra societat, viu en un pluralisme sociològic, cultural, religiós. Pluralisme que ja te'l trobes només entrar al CAP de Bonavista; pluralisme ben manifest a la sortida de les escoles (més manifest potser a l'escola pública que a la privada, de titularitat eclesiàstica). I no cal parlar del mercat dominical.

En aquesta societat del pluralisme cap col·lectiu sociològic-cultural-religiós pot reivindicar-se com la porta, exclusiva, vers la salvació, paraula que pot tenir, millor, que ha tingut al llarg de la història de les cultures i de les religions, una pluralitat de significats.

Ja sé que la porta de la Parròquia de Bonavista no proclama explícitament aquesta exclusivitat, a no ser que posem la nostra atenció a la referència evangèlica de Jn 10, 9; això és, a l'evangeli de Joan. D'aquest mateix evangeli és l'afirmació: «Jo soc el camí, la veritat i la vida. Ningú no arriba al Pare si no és per mi» (Jn 14, 6). Tampoc li tremola la mà quan escriu: «Si algú no resta en mi, és llançat fora com la sarment i s'asseca; després les apleguen i les tiren al foc, i cremen»(Jn 15, 6). No és aquest evangeli l'únic en manifestar aquest ferotge exclusivisme (ferotge per les conseqüències històriques que ha comportat). Sembla que, tal com Marc havia acabat el seu evangeli no acabava d'agradar, i li van afegir –per arrodonir-lo– algunes frases, entre elles aquesta: «El qui creurà i serà batejat, se salvarà; però el qui no creurà, es condemnarà». (Mc 16, 16) Quin col·lectiu religiós té el poder de condemnar a tota la resta? Sembla que vulguin avançar ja el dia del judici final i deixar ja ben esbrinats des d'aquí qui se salvarà i qui es condemnarà.

Abandonar aquest «exclusivisme» («Ningú no arriba al Pare si no és per mi») no és gens fàcil. Mous aquesta fitxa i es produirà un efecte dominó. Tota la nostra teoria (o doctrina) cristiana, construïda al llarg de molts segles, a través de concilis alguns dels quals –tal volta, els més fonamentals– presidits i pagats pels emperadors, és com un immens castillo de naipes (a les nostres comarques també serviria l'exemple dels castells): si en retires una de les primeres files, tot el castell s'ensorra. De què serveix afirmar que Jesús de Natzaret (un home del segle I, el record del qual –com el de tot ésser humà– està condemnat a anar desapareixent a mesura que s'endinsa en les brumes del passat) és l'únic «Déu encarnat» si, al mateix temps, reconeixes que, en l'ampli «mercat de les religions» d'avui dia, es por adquirir el mateix producte (sigui el que sigui el que entenem per salvació)? Tornem a la portalada de la nostra parròquia. Si s'hagués fet un «concurs d'idees», potser entre uns i altres s'hagués trobat una frase més respectuosa amb totes les sensibilitats religioses que ara conviuen al barri. I no ens caldria abandonar la venerable tradició de l'escola o col·lectiu teològic que tenia com referent l'enigmàtica figura coneguda com a «Joan», de qui potser l'únic que podem dir és que no tenia res a veure amb aquell «Joan, fill de Zebedeu», propietari d'una barca de pesca en el llac de Galilea. Aquesta escola o col·lectiu teològic, passats els anys, ja es va adonar que no podia seguir mantenint les afirmacions exclusivistes que el seu «cap de llista» havia consignat en l'evangeli. A l'obra, coneguda com a Fets de Joan, escrit considerat apòcrif (això és, sense reconeixement oficial) i que s'acostuma a editar formant part d'un conjunt de cinc, entre ells l'escrit també apòcrif dels Fets de Pau i Tecla, trobem aquesta frase: «Jo sóc una porta per a tu, que em truques». (cap. 95)

Quin veí o veïna de Bonavista podria ofendre's al passar pel davant de la portalada de la Parròquia de Santa Maria Assumpta? És una porta que t'invita (si truques, t'obriré), no és la porta que et commina a entrar-hi si no vols anar a «parar al foc etern, preparat per al diable i els seus àngels» (Mt 25, 41).

La reflexió teològica ja està força avançada. Cal recordar, entre altres, Déu té molts noms (John Hick), Jesús i els altres noms (Paul Knitter), Pels molts camins de Déu (diversos autors), Vers una teologia cristiana del pluralisme religiós (Jacques Dupuis)... Llàstima que les homilies dominicals no acostumin a ser un punt de trobada entre els teòlegs i el poble fidel. Més aviat en són una barrera.