El conflicte d'interessos mediambiental

Després de la recent trobada global per trobar punts d'acord per avançar en mesures mundials conjuntes per fer front a la crisi ecològica, sembla que, no obstant les bones intencions, els resultats són més aviat minsos i amb poca credibilitat, per un planeta amb canvis crítics que afecten qüestions emblemàtiques com la pujada de les temperatures, la desforestació, la pujada del nivell del mar, etc.

És cert, malgrat tot, que la situació és la que és, i que sembla que per una vegada tothom està d'acord, encara que les formules per fer-li front són molt diferenciades en funció dels interessos particulars de cadascun dels actors que intervenen a l'hora de trobar punts d'unió, entre endegar mesures dràstiques i la mateixa viabilitat individual.

Crec que ja quasi ningú discuteix les causes de la crisi, una altra cosa és fixar mesures concretes, i és aquí on una part de la ciutadania pot veure «bla, bla, bla», i una altra buscar defensar els seus interessos en funció de dades objectives, és a dir, no és el mateix parlar de «clima» al primer món, que com assumeix el tema el tercer món; per tant, crec que aquest és una referència vital si realment es vol sortir del problema sense exclusions.

A ningú se li pot escapar que l'activació de determinades decisions no afecten igual al món desenvolupat que aquell que segueix pendent, per qüestions de preu de mercat, de determinades fórmules de producció dependent d'energies concretes.

Estem, per tant, davant d'un conflicte d'interessos difícil de superar si no s'és responsable d'aquella situació dels més dèbils, als que no se'ls pot exigir sacrificis de manera unilateral pels que estem instal·lats en un model de supervivència acomodada. Que poc es parla de fixar ajudes reals i ben acurades que permetin que una part de la població mundial accedeixi a mínims estats de subsistència, quan ni tenen garantida al fi de la fam.

El que comento té un exemple fàcil i urgent, la pandèmia covid, no és el mateix a Europa que a Àfrica, malauradament, si no som capaços de solucionar el problema al continent veí, poques garanties de sortida té la situació per nosaltres. Crec que aquesta és la situació que hauria de parlar-se i discutir-se, no quedar-nos en exigències d'acords, establiment de mesures, o exigències de canvis al mateix nivell que tothom, quan les excepcions són ben evidents.

És cert que, per damunt de la meva reflexió, són necessàries mesures que no es poden retardar, així parlar de canvi de model energètic, reducció de gasos contaminants, respecte pels recursos naturals, canvis a l'hàbit d'alimentació o buscar una baixada del consum del carbó i derivats, etc., són paradigmes que tots volem subscriure, però si s'analitzen, de manera individualitzada, veurem que són molt difícils d'aplicar per tothom, el que fa que massa vegades quedin en bones intencions o maquillatges, perquè ens creiem que quelcom es fa.

Tampoc oblidem la variable política i que tot això comporta, amb discursos on es parla de la necessitat de fer, però poc de com s'ha de portar a terme, de manera efectiva, amb el que això genera de discussió, lluny de la mateixa realitat objectiva.

Recentment, a casa nostra, hem pogut veure posicionaments partidistes d'oposició a determinades infraestructures i, fins i tot, de rebuig de models econòmics d'èxit, sense donar cap alternativa real al que es vol eliminar i que en si mateix constitueix un avanç.

Tornant al títol del qual parlo, el conflicte d'interessos és evident i difícil de solucionar, si entre tots no es fa un esforç d'entesa de cada situació particular en un model global on es fa complicat exigir renúncies quan l'evidencia pràctica, el que posa de manifest, és enfrontament real de poder, més o menys democràtics, però en qualsevol cas vigent.

Per tant, encara que moltes han estat les crítiques a la trobada de Glasgow, el clima avui té «possibilitats» millors que abans de la seva celebració i, en tot cas, el que és evident és que la consciència ha estat positiva, una altra cosa és si la nostra assumpció del problema actual està al mateix nivell que a una gran part de la Xina, Vietnam o Àfrica, on el problema primer no és, en cap cas, o sí, el clima, sinó la seva supervivència per demà, amb un futur que ni contemplen.

Esperem que tot l'acordat, parlat o compromès es vagi fent realitat i que encara que, a poc a poc, discutir del problema serveixi per seguir donant passes reals.

Per acabar, menys hipocresia climàtica i més treballar de veritat plegats, per poder fixar objectius possibles i no utopies que no valoren l'evidència d'una realitat a la qual només es pot fer front des del seny i la capacitat de diàleg global.