Us dono un consell de filòsof barat: no us feu mai grans. Sé de gent que encara no té edat de tenir el carnet de conduir i ja és vell. He conegut a quasinens afalagant la Falange i tinc amics de 93 anys que es gasten un dineral en Loteria. Què es pot fer amb cent anys i quatre milions al banc? Comprar un vaixell de Tena Ladies? No vull ser ofensiu perquè de tota la nostra societat el que més valor té són els avis. La resta som unes merdes de Netflix, SUV blancs i restaurants creatius. El Nadal del 1965 la meva mare tenia una merceria on va entrar un venedor amb una caixa a la mà: era un tren elèctric. Jo, que tenia quatre anys, vaig obrir els ulls com el Casado quan la Díaz Ayuso el deixa anar al lavabo. Aquell home va muntar les vies a terra i va posar aquella petita locomotora en marxa. Jo mirava com si m'hagués pres un biberó d'heroïna. Però, no, la meva mare ho va trobar car i vam estar plorant hores: el venedor per no haver-se embutxacat la comissió de la venda del tren (em sonen d'alguna cosa aquestes últimes VI paraules) i jo, veient com marxava. Anys després, vaig deixar tots els mocs a l'aparador d'una botiga. L'objecte que va cridar la meva atenció era un preciós descapotable blanc teledirigit. La mare em va prometre que me'l compraria. Però ella era socialista. El 1999 vaig deixar el Règim General del Times per a convertir-me en un titellaire de la comunicació. Vaig aconseguir una indemnització, ni petita ni gran, com les transferències de competències autonòmiques, i vaig agafar un milió de peles per comprar a Madrid un descapotable blanc. Amb ell em vaig passejar per Cambrils durant mesos amb un fulard al coll. I el tren Payá? Pels meus cordons que aconseguiré que el Corredor del Mediterrani passi per aquí!