El català a l'escola, sempre

En primer lloc, vull que sàpigues que he estat vint-i-set anys professor de dibuix tècnic de Formació Professional, tercer i quart d'ESO i Batxillerat: vuit anys al Josep Maria Fàbregas de Valls, dos a Cambrils, nou al Pere Martell i el CET de Tarragona, dos al Martí Franquès, quatre a Bonavista (aquests dos de Tarragona) i un al Coll Blanc de la Canonja. Total, vint-i-sis anys amb centres públics, que tenien alumnes de famílies molt diferencials, tant des del punt de vista sociològic familiar i com del seu entorn més pròxim. Els meus inicis professorals vam coincidir amb la promulgació de la llei de Normalització de 1983.

La immersió lingüística ha estat un model d'èxit. Mai vaig viure aquest enrenou que s'ha produït els darrers dies i que ha tingut l'escola Turó del Drac de Canet de Mar com epicentre d'una inflama polèmica vers el castellà. Una família va aconseguir que el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) fixar el 25% de l'horari escolar, amb les classes d'arts visuals, plàstica i psicomotricitat. Aquí neix l'incendi polític d'uns i d'altres. Del milió i mig d'alumnes als centres, solament vuitanta famílies demanen que el castellà estigui més present en els horaris. Uns, òbviament tenen uns drets. Però altres, que són molts més, majoria, també tenen els seus.

La diglòssia està en qüestió, és a dir, la situació sociolingüística en què dos idiomes o parlars són usats amb valor social diferent: l'un és usat per a funcions formals, generalment en l'ús escrit, enfront de l'altre, que és usat per a funcions informals, bàsicament orals. En fi, la diglòssia és un mur per ser lliures.

Ja fa anys que la immersió lingüística està implantada i els resultats estan a la vista. Set conselleries han anat lluitant al respecte dia darrer dia. A més li hem d'afegir el tema no resolt, i coincident ara com és la llei audiovisual. L'any 1999 sent conseller de Cultura el vila-secà Joan Maria Pujals ja es van fer intents per convèncer a les grans majors americanes perquè doblessin les seves grans produccions al català, Fet que encara ara s'està negociant, PSOE-ERC, amb els pressupostos generals de l'Estat.

La realitat és que el partit Ciutadans (Cs) va néixer bàsicament amb aquest objectiu: que el català fos cada vegada més llengua minoritària i, si escau, desapareguda. L'obsessió de Cs és perquè els ressentits que es sentien expulsats del maragallisme ha estat crear el teatre del conflicte civil i presentar-se com a víctimes d'un règim catalanista. Han passat molts anys, però ara tenen a l'abast de la mà la profecia autocomplida, perquè els tribunals esclaten un model d'èxit.

Quan Cs està punt de desaparèixer, la seva llavor tòxica s'ha convertit en una planta verinosa que, amb l'ajut d'alguns jutges, del PP, de Vox també, amenaça dues coses: els consensos bàsics conquerits per la majoria dels partits catalans, inclòs el PSC, i la convivència en el món educatiu. Que Casado jugui a incendiar aquest assumpte per erosionar a Sánchez és una irresponsabilitat històrica. El castellà no perilla a Catalunya, ni de bon tros. En tot cas, els experts lingüistes manifesten que és l'inrevés: el català si perilla. El problema és que PP, Vox i Cs competeixen entre ells, per esgarrapar uns quants cent mil vots i han de dir disbarats un darrere l'altre, Que si l'apartheid, que si el nazisme, que si el nen per anar al bany ho ha de dir en català. Comparar el cas de Canet de Mar amb Ermua i l'assassinat del regidor Miguel Ángel Blanco, és ficar llenya al foc amb molta malícia.

Tot plegat ens porta viure enmig d'una bogeria creada artificialment per uns partits que amb aquest tema treuen abundants rèdits polítics, davant la falta d'autoestima i voler blindar el sistema d'aquesta immersió, per evitar l'enfonsament vers la consciència amb la llengua catalana, que sempre ha de ser motiu de convivència i de progrés.

És inadmissible que s'animi en públic encalçar a un nen de cinc anys i fer-li la vida impossible. Això és una autèntica canallada i, sobretot, a més un greu error polític. A mesura que aquest afer s'ha anat polititzant progressivament, situant la llengua –que és abans que res un vehicle de diàleg i enteniment– en la primera línia dels conflictes associat a l'encaix de Catalunya a Espanya. Una altra errada. L'Estatut de 2006 (esmenat pel Constitucional en el 2010) qualifica de «preferent» l'ús social de la llengua catalana, modificant la paritat legal amb l'ús del castellà, i des de llavors les coses han empitjorat. Per aquest camí, en lloc de consensos, trobarem conflictes. Qui crea el problema? Els independentistes, els constitucionalistes? Qui s'hi surt de mare amb les manifestacions tan explícites i fora de lloc. S'ha de ser més curós.

Ja fa anys que col·laboro amb el Consorci de Normalització Lingüística i tinc l'experiència de ser parella lingüística. He tingut persones argentines, francesa, salmantina, polonesa, veneçolana, mallorquina, navarresa, basc, aragonesa, entre altres. Es tracta de compartir deu hores, una per setmana, i conversar amb català. Quan l'any 2015 vaig publicar el llibre Modernisme a Tarragona, una lleonesa amb preguntar «per què vaig escriure el llibre en català?» Li contesto: «És la meva llengua. Si no ho escric jo en català, qui ho farà, un madrileny?» Quan el 2014 es va editar el llibre Inventari modernista de Tarragona, l'Ajuntament i la Fundació Trencadís vam considerar convenient que al llibre hi hagués la versió amb castellà, de les cinquanta-cinc referències inventariades. El meu darrer llibre, editat per Setier, sobre Casa Navàs i el Modernisme de tota la província de Tarragona, a més del català, també tenim tot el text amb castellà, anglès i francès. No podem mirar-nos solament el melic. La Cultura, la llengua ha de tenir una mirada global.