Governar/manar

És un risc a tenir en compte que el «poder», com tal, independentment de com s'ha aconseguit, tendeix a buscar la seva permanència el més ample possible, aplicant els ressorts que facin falta per fixar com a objectiu clar perdurar en l'exercici de la seva tasca.

Segurament el tema és evident quan aquesta capacitat neix de fórmules no democràtiques que, en tot cas, busquen maneres de «maquillatge» per buscar uns suposats suports per justificar un exercici de control absolut, malauradament, massa vegades, el tema també es dona en societats democràtiques on es fa, el que es pot i el que no, per conquerir suports electorals, en funció de demagògies, manipulacions, o fins i tot, abusos de posició dominant, que el que busquen és l'extinció de l'adversari al preu que faci falta.

Les evidències a la nostra història són evidents, no solament per les «dictadures» amb ofertes pseudo democràtiques, manipulacions i «referèndums a la carta», sinó també per determinats partits que un cop conquereixen el poder, via vot, no tenen cap límit per convertir-se en opció de partit únic, els exemples encara «són calents» en la història d'Europa, amb la referència al nazisme com evidència directa del que parlo.

És cert que avui seria difícil un marc com el d'Alemanya dels anys 40 del segle passat, però no oblidem que ara en el «paradís de la manipulació permanent», amb mitjans electrònics incontrolats que arriben a milions de persones, amb missatges fake que el que volen és aplicar estratègies del passat per, en definitiva, conquerir el poder al preu que convingui.

De cap manera és acceptable confondre «governar i manar» en una societat democràtica, on els diferents equilibris, en si mateix, garanteixen, almenys teòricament, la no reedició de fets avui superats, però no estaria de més meditar sobre el tema a l'hora de veure als adversaris polítics com enemics, o «introduir» a la societat conceptes tergiversats per buscar suports electorals en funció dels atacs a l'altra part, encara que sigui amb mentides o mitges veritats.

El moment d'enfrontament dialèctic, de desqualificació permanent, de la manca de trobada d'acords, o inclús del menyspreu evident de caràcter personal, és un primer pas per abocar-nos a un paradigma on el que es vol és «manar» per damunt de qualsevol altre concepte i fent servir el que calgui.

A tots els nivells de la vida pública, les diferents opcions polítiques, entenc que el que volen es «governar per servir» als qui els donen el suport mitjançant vot, però també a la mateixa societat en el seu conjunt, buscant millorar els serveis, trobar l'eficàcia de la despesa i gestionar el millor possible; malauradament existeix una part de la societat que el que exigeix és que s'apliqui «el seu pensament» sense cap retall, i és aquí on el mateix concepte de «manar, no governar» s'instal·la en el nostre ideari, del que a vegades també som còmplices, aparcant la via dels pactes i consensos. Ja sé que ningú té el monopoli de la veritat, ni de con fer les coses millor, però si realment volem progressar s'haurà de fer un exercici d'entesa que cada vegada veig més lluny i que seria necessari reeditar.