L'euro ja té vint anys

L'1 de gener del 2202 es va implantar l'euro. Recordo viatjar per Europa i portar els francs francesos, les lires italianes, els marcs alemanys, les lliures angleses, les corones daneses, entre altre monedes. Quin desgavell. Les preguntes, llavors, eren: Hi haurà als caixers automàtics suficients euros per bescanviar les pessetes? La moneda única europea és una bona dèria? Hi haurà arrodoniment? El període transitori de dos mesos serà suficient? Un euro, quantes pessetes són?

Per descomptat ara tenim les respostes. Respecte a l'arrodoniment tots sabem el que va passar. Un cafè, en alguns bars, gairebé costava un trenta, quaranta per cent més, per exemple. Les fruites, les verdures, els aliments en general i moltes coses més van incrementar els preus d'una manera quelcom provocadora, ja que van aprofitar el canvi de moneda per aprofitar-ho. Va ser una realitat, que estava en els comentaris diaris de tothom. Tot plegat funcionà força bé, com la seda. Comptar amb cèntims va ser oblidat immediatament. Tenim present ara cada vegada que paguen qualsevol cosa que un 1 euro és igual a 166,386 pessetes. És a dir, «seixanta cèntims eren vint duros». Els analistes econòmics manifesten que actualment es requereixen 139 euros per comprar el mateix que fa vint anys amb cent euros.

Van ser dotze estats de la Unió Europea que iniciaren la circulació dels euros en paper moneda: Alemanya, Àustria, Bèlgica, Espanya, Finlàndia, França, Grècia, Irlanda, Itàlia, Luxemburg, Països Baixos i Portugal. El primer dia de circulació un euro es canviava per 0,9038 dòlars, El valor màxim amb relació al dòlar va ser el quinze de juliol de 2008: el canvi era 1,5990 dòlars/euros. El 2017, el Regne Unit abandona la UE amb el 51,9% a favor. El Consell d'Europa aprova el 2020 els fons de recuperació Next Generation UE, dotats amb 750.000 milions d'euros. A Espanya li corresponen 140.000 milions, dels quals uns 72.000 milions serien a fons perdut. El Banc Central Europeu amb la pandèmia de la Covid, amb la qual ens toca conviure (a més, ara ha arribat el virus Ómicron) ha aprovat l'any 2021, un programa de compres d'emergència sense precedents, dotat en un principi amb 750.000 milions d'euros i ampliat al desembre a 1,85 bilions.

L'euro és utilitzat per 341 milions de persones dels països que a més del ja esmentat s'han afegit cronològicament els següents: 2003, Ciutat del Vaticà, Mònaco, Sant Marino i Andorra; 2007, Eslovènia; 2008, Malta, Xipre; 2009, Eslovàquia; 2011, Estònia; 2014, Letònia i 2015, Lituània. Vuit països no han adoptat l'euro: Bulgària, Croàcia, Dinamarca, Hongria, Polònia, Txèquia, Romania i Suècia. Sens dubte, ha sobreviscut a diverses crisis i ha estat un èxit. No ha fet ombra al dòlar, però tampoc ha caigut com pronosticaven molts fa vint anys.

Espanya ja juga, segons els analistes, a la primera divisió. Abans, s'havia de devaluar la pesseta per guanyar competitivitat i exportar més a costa de perdre poder adquisitiu. Ara, s'han d'adoptar altres formes. José Carlos Díez, professor d'Economia de la Universitat d'Alcalà escriu que «el BCE va gestionà fatal la crisi de 2008 (fallida Leehman Brothers), pujant els tipus d'interès i tardant a gestionar el deute. El rescat de 2012 s'hauria pogut evitar». En canvi, Díez aplaudeix la compra de deute del BCE per afrontar la crisi pandèmica, posant en marxa els ERTE: «L'any passat vam caure el 10%, però sense l'euro, la batzacada haguera sigut el doble». Afegeix «Abans no teníem cap credibilitat internacional i patíem una inflació molt elevada. Mai ens hauríem pogut finançar a l'1% com ara».

Ara ens toca desitjar que l'euro sigui cada vegada més fort, però la Xina, Índia, Corea són economies cada vegada més emergents i probablement seran els amos en futur no massa llunyà.