El nou demà

Passades les festes, un cop més, ens veurem tots implicats en la realitat diària, que des de les seves diferents variables, ens portarà a un «curs de vida», podria dir-se, per les seves conseqüències en els diferents apartats de la nostra supervivència quotidiana.

Sembla inapel·lable que el «fet pandèmic» continuarà dictant una part important de la nostra feina, en tots els sentits, però sense oblidar com afectarà, també, a altres variables que, per la seva inaccessibilitat, ens vindran imposades, a tots els efectes, i amb conseqüències, segurament, insospitades.

És cert que, com societat, la capacitat d'adaptació és un fet fora de debat, una altra cosa és com tot això jugarà, de cara al mateix futur dels més joves, que es veuran abocats a un marc de convivència, com a mínim, diferent del que hem gaudit els més grans. No sé si la cosa serà positiva, diferent, assumible, etc., o bé exigirà d'esforços de conversió, on som limitats o modificats en funció de nous marcs als quals no es podrà rebutjar la seva capacitat d'influència, en tots els sentits.

Els equilibris globals, cada cop més sota mínims, i amb una precarietat manifesta, serà el primer punt del nou terreny de joc, on el que sí que es fora de cap dubte, és que els potencials jugadors arriben amb fórmules reglamentàries diferents i on el concepte de moral és tan canviant i diferent en funció de la mateixa realitat particular dels nous actors que també volen un protagonisme que no se'ls pot negar.

Els darrers més de seixanta anys, Europa ha tingut una patent inatacable, que ha fet que els seus ciutadans fossin l'enveja de l'altra part de món, immers en la inseguretat a tots els nivells, amb lideratges, perillosos i rebutjables, des de la nostra visió elitista. Malauradament els estatus que hem gaudit, avui estan amenaçats per una realitat global, on tots els implicats volen la seva part del pastís que fins ara consumia en exclusiva el que s'ha denominat com primer món.

Segurament el «fet pandèmic» encara ha posat més en evidència la necessitat de canvis urgents per buscar un model global més equilibrat, amb el que això suposa de renúncies per part dels més rics cap aquells que, fins a la data, només constituïen un problema en funció de la publicitat que se'ls volia donar, sense cap influència real a efectes pràctics.

La nova situació mundial, més propera a la nostra nova realitat del que poguéssim esperar, comportarà variables de canvi imparables, amb les que haurem de conviure i on es farà molt difícil mantenir determinats «models de drets» impossibles de garantir. No crec que la qüestió comporti fases d'adaptació per acostumar-nos, sinó que el seu realisme ens «arrasarà», més aviat que tard, amb mutacions a les quals haurem “d'acatar” des del pragmatisme, si no volem veure'ns superats i aparcats.

Acceptar els canvis, és un exercici de seny que la nostra societat sempre ha sabut assumir, si bé, en altres moments, aquestes «modificacions», eren per millorar, veurem com actuem ara, quan les exigències comportaran sacrificis de tota mena i reducció de drets, que fins fa ben poc, enteníem com sagrats, esperem que tot això pugui ser fruit de l'enteniment i no de la imposició tàcita, però el que és segur és que no valdrà quedar-se de «braços creuats», si realment estem per una adaptació possibilista, a un nou món diferent, on els seus habitants diversos en color de pell, pensament, creences i ideologies, el que voldran és avançar per un demà que fins fa poc els tenien prohibit pe part nostra.