De l'any 2022, què esperem?

Hi ha qui manifesta, pronostica que aviat hi haurà grans canvis en l'economia, la tecnologia, la cultura, la ciència. També, és clar, en la política i, sobretot, en la salut. Estarem millor o pitjor que l'any passat? El periodista Xavier Mas de Xaxàs escrivia que «el món, sens dubte, sembla més perillós que ahir... La Xina intenta imposar un nou orde mundial, Rússia esprem els seus recursos energètics per perseguir les seves ambicions globals, Estats Units assisteix a una ofensiva legislativa del partit republicà, la Unió Europea sofreix la irresponsabilitat democràtica d'alguns governs i de molts partits radicals».

Quan escoltem i veiem les notícies televisives, llegim la premsa de paper i els diaris digitals, sembla que al món sols 'produeix' notícies negatives. Accidents de circulació, atracaments, violacions, agressions amb les policies governatives i els guardes jurats, intents de cops d'estat, morts amb pasteres, entre altres esdeveniments. Però també existeixen informacions positives, com per exemple ara sabem que tenim vacunes, que no les teníem l'any passat. A més estem vacunats percentatges de població bastant alts, impensables pels mateixos metges epidemiòlegs.

Espanya espera com si fos el tòpic fantasiós de la pel·lícula de Luís Garcia Berlanga “Bienvenido Míster Marshall, això no obstant, amb la diferència que els fons europeus previstos l'any 2022 del programa New Generation seran una realitat, Espanya és el primer país que rep un primer tram important d'aquests fons (10.000 milions d'euros), si descomptem les bestretes que la Comissió Europea va lliurar l'estiu passat. Aquestes fonts il·luminen l'horitzó d'un estat que ja va ser durament castigat per la crisi financera del 2008. L'horitzó més immediat no sols ha de ser econòmic i sanitari, també cívic i polític, tenint com senyera el diàleg, la concertació i la inclusió. El recent acord entre el Govern espanyol, la patronal i els sindicats pot ser un bon paraigua per la finalitat esmentada. És cert que la pandèmia ha significat un esvoranc entre nou-rics i nous pobres, que s'ha ampliat encara més.

Brussel·les fiscalitzarà aquests diners i ajudarà a la vegada perquè Espanya recuperi la seva economia. La paciència social està en joc. L'energia a l'alça i els colls de botella en la cadena de subministrament disparen els preus i, sens dubte, són la principal amenaça per a la recuperació. Una de les claus passa perquè l'estiu sigui bo per reactivar la indústria turística espanyola i la del territori també. Els desitjos de viatjar persisteixen, però veurem desplaçaments més curts, turisme de proximitat. Tot plegat estarà envoltat per un virus anomenat incertesa, ja que la pandèmia entra en el seu tercer any sense preveure solucions. Tampoc podem donar l'esquena a les tecnologies, estem condemnats a viure i treballar en universos virtuals.

Si tu em preguntessis que he demanat als Reis per aquest 2022, respondria desitjar per a tothom prosperitat, benestar i, sobretot, salut. En l'àmbit cultural voldria col·locar el Modernisme del Camp de Tarragona en el mapa català, espanyol i europeu. Fa vint anys, el 2002 es va commemorar l'Any Internacional Gaudí, ja que feia cent cinquanta anys que va néixer a Reus. Any que Daniel Giralt- Miracle va ser el seu comissari i va posicionar el modernisme barcelonès a Europa i a tot el món. Des de llavors, les Cases Amatller, Terrades, Lleó Morera, Vicens i el Palau Güell, entre altres, es van afegir a les visites que ja es feien a les Cases gaudinistes Batlló i Milà-La Pedrera. La Casa Navàs reusenca ja avança a velocitat de creuer, amb totes les activitats que tenen lloc en aquesta finca urbana, tan creatives i pedagògiques.

Respecte a Tarragona sols demano dues coses. Una, que Tarragona amb l'arquitecte artista Josep Maria Jujol i totes les obres tarraconenses formi part del pòquer i genis de figures que patrocina la Diputació des de fa anys, com són: Pau Casals (el Vendrell), Gaudí (Reus), Miró (Mont-roig del Camp) i Picasso (Horta de Sant Joan). La segona és el tema recurrent a totes les reunions del Consell de Modernisme/CM des del 2009, que és reivindicar el Centre Jujol que, com l'aire que respirem, necessita el modernisme local i territorial. Quan comprovo els sis milions d'euros que s'invertiran a l'edifici monumental del Banc d'Espanya (1928) per fer un espai tecnològic i educatiu vers la química i els dos milions a la Quinta Sant Rafael modernista, em pregunto, per què no hi ha la voluntat i la decisió política de fer el Centre Jujol?

Quines són les prioritats ciutadanes? Sempre he cregut, com a ciutadà de carrer, que políticament es tenen els diners pel que es vol, després de les necessitats ciutadanes obligades. Ho torno a dir, des de l'any 2015 el CM disposa únicament de dos mil cinc-cents euros de pressupost municipal i aquesta legislatura sols hem fet dues reunions del CM. La Generalitat, la Diputació i l'Ajuntament han de portar a terme conjuntament el Centre Jujol, amb l'ajut empresarial que calgui, com es fa a la Rambla Science, (per cert a la web diu que s'havia d'inaugurar el setembre de 2021 i encara no han començat les obres, ni el projecte definitiu està fet)

Més d'un pensarà que són poques les persones interessades amb el Modernisme a casa nostra. Mentida. El mes d'octubre i el primer cap de setmana de novembre van tenir lloc les primeres Jornades de Divulgació Històrica Modernista als Pallaresos. Va ser un èxit total. Assistència a topall, unes deu mil persones, per veure els estands estrictament modernistes, els tallers, els dos passa carrers que es van fer dissabte i diumenge. Els antiquaris, la venda de productes alimentaris.

Quants anys hem d'esperar per tenir el Centre Jujol? A la Rambla Nova? A la Casa de les Ànimes del COAC? Com els Reis d'Orient són màgics, espero que el 2022 es posi el dit a la nafra, el fil a l'agulla d'aquest desig, projecte que molts ciutadans d'arreu del món agrairan. Segur que algú pensarà que és un propòsit de molt pocs ciutadans interessats amb tot el que envolta el patrimoni modernista, que no és només arquitectònic.