Tribuna
L'abús de la minoria social
Advocat
És un principi, no discutible, la defensa de les minories en un règim democràtic, on el respecte pels que pensen diferent, encara que siguin minoritaris, exigeix un suport a tots els nivells, malgrat tot, el tema és més poc clar quan parlen de decisions d'uns pocs, però que ens afecten a tots en qüestions com les que estan relacionades amb la salut. És una evidència que costa molt respectar opinions controvertides, quan aquestes ens afecten directament i personalment, i és aquí on la nostra societat estableix un debat de difícil concreció jurídica a l'hora de buscar equilibris en un conflicte legal on queda poc clar, que és més «sagra», i el que és encara més complicat, com es pot fer per garantir una seguretat sanitària front una reivindicació, d'entrada legítima, però amb molts matisos i altament complexa en la seva regulació objectiva.
L'efecte pandèmic, que tot ho condiciona, ha comportat en l'aspecte que comento, greus problemes d'interpretació a una legalitat que a més té sortides diferents en funció de qui ha de fer les interpretacions que toquen, això no obstant el que és evident és que costa trobar unanimitats en un tema on les «diferències» són molt complicades i on els punts d'entesa són difícils de trobar.
Segurament el lògic seria arribar a consensos tàcits, però vista la situació fins al moment, el tema es fa difícil, però no dir impossible, i el que és més greu, les parts enfrontades cada cop s'enroquen més en els seus punts de raó amb el que això significa per afrontar el tema amb garanties de solvència.
En qualsevol discussió legal en què es donen posicionaments oposats, on cada part té els seus arguments, podria ser igual si parléssim en termes econòmics, però la cosa es complica quan entra en debat la mateixa salut de la col·lectivitat i la capacitat dels diferents actors implicats, per trobar alternatives que mínimament puguin posar d'acord a majories qualificades.
Tampoc ajuda a la resolució de problemes el propi «lideratge» d'uns enfront dels altres, que volen vendre les decisions de cadascú com les millors, oblidant que, en qualsevol cas, ningú té l'absoluta capacitat de resoldre el tema amb garanties d'èxit.
Podem continuar transitant pel camí del desacord, de l'oposició, de la discussió mediàtica, etc., però el que és inapel·lable són el número d'infectats i d'ingressats, amb el que suposa de frustració general per una col·lectivitat acostumada a les bones noves i l'exercici de la seva llibertat per damunt e tot, o creien que així s'exerceix.
És clar que no tinc la recepta a l'esvoranc on som instal·lats, però no estaria de més aparcar els protagonismes per deixar pas a la lògica dels fets, encara que això comporti renúncies personals; seguir en la línia de les autodesqualificacions, la referència a les manipulacions o les fake news és una opció que no es portarà a recuperar un model, cada cop més lluny de reeditar.
L'individualisme egoista que cotitza a l'alça no és cap alternativa real i seria bo fer una valoració objectiva personal a l'hora de buscar solucions i no només trobar problemes.