La frustració com a model

El món, com concepte, sempre ha sabut recuperar-se de la negativitat que l'envolta, així, exemples com la sortida a depressions econòmiques o el trànsit de la guerra a la pau, són exemples emblemàtics d'aquesta capacitat de resposta per superar crisis ge-nerals; ja sé que el tema pot tenir lectures variades en funció del mirall en el qual es veu el marc que esmento, però en termes generals, és inapel·lable que han existit respostes col·lectives, en positiu, per buscar la il·lusió malgrat un mostrari de negativitat inassumibles.

Actualment, en el «marc covid» la situació general ens torna a col·locar, a mesura que seguim sense trobar sortides reals al problema, en un model on la societat, en sí mateixa, es veu superada en moltes de les conquestes assolides en els darrers anys, especialment en drets que avui es veuen con-dicionats, en funció d'un bé comú evident. Per tant, estem en portes d'una mutació de desitjos, anhels i il·lusions que ens poden portar cap a un camí de frustració general difícil de superar, i on la simple convivència, com a tal, ja comporta canvis difícils d'acceptar, si a més veiem d'on venim, unmarc d'èxit i drets consolidats, avui en perill imminent. Encara crec que no som consci-ents que existeix, en la nostra societat, un marc de frustració davant la manca de resposta, a tots els nivells, per fer front a una qüestió que, per la seva capacitat de canvi, ens condiciona en tot.

Però, és que a més, aquesta dinàmica comença a instal·lar-se en la nostra col-lectivitat de manera acceptada i sense fer exclusions de cap mena, la qual cosa, ja de per si, és una novetat a valorar des de la re-flexió, ja que darrere aquesta generalització del problema veiem respostes, que podem no comprendre a l'hora de la seva concreció específica.

La realitat és que estem davant una situació que comportarà respostes emocionals en funció d'actituds diverses, i el que es fa més difícil, serà necessari fer-li front des dels poders públics per trobar les fórmules que calguin que permetin reconduir la situació, si realment no volem trobar-nos en una comunitat on tot queda hipotecat en funció d'una realitat, on el mateix fu-tur queda com una utopia a la que ja no tindrem accés per molt que ens «venguin» històries difícils de creure, malgrat tot i lapredisposició al respecte.

És clar que davant del desànim evident, es produiran reaccions de protecció, però no oblidem que com més pressionats estiguem, pitjor seran les alternatives de recon-ducció que serien necessàries. Segurament la mateixa radicalització de la gent, a efectes polítics, només és el primer pas cap a un marc de difícil contenció, en el que podem conèixer com la «pau social» que hem gaudit els darrers més de 70 anys.

No crec aconsellable continuar per la consolidació de les ansietats descontrolades, especialment en el sentit de buscar res-postes extremes, crec que és vital tornar al model de seny que sembla aparcat, sempre des de la mateixa garantia d'uns «poders», a tots els nivells, que prioritzin la veritat per damunt de qualsevol estratègia, en un exercici de transparència insubornable. Ja sé que el que dic és difícil de comentar i difícil de concretar, en un «patró» molt assentat, on els conflictes d'interessos són l'ordre del dia, i on el desig pel bé comú, s'aparca sense cap remordiment. Del que sí que estic segur és que si no fem el que toca, el nostre demà no serà mai com l'havíem somiat.