En aquest país i a l'altre, semblem tots idiotes. A veure, amics, si tenim un merder de Cal Déu per no saber quina relació ha de tenir Catalunya amb Espanya, a què ve ara crear un esdeveniment esportiu de caràcter internacional que han de gestionar els d'un costat i els de l'altre? Si teniu un amic que cada vegada que surt de nit i pren dues copes acaba als Mossos perquè es baralla amb algú, per què sortiu amb ell? O sigui, la frase de moda: «Si ya sabes cómo me pongo, ¿pa què me invitas?».
Està clar que Lamban no té una estampeta de la Mare de Déu de Montserrat a la seva tauleta de nit. El tema de Sixena encara fa mal. Està clar que l'Aragonès no té una foto de l'aragonès a la seva tauleta de nit. Està clar que hi ha un debat sobre l'idioma a parlar en la zona limítrofa entre les dues autonomies. I, precisament aquest és el problema, que encara existeixen autonomies. Alguns lectors han entès aquesta frase, d'altres, segur que no, o ho interpreten a la manera de qui apareixia a la moneda de 25 pessetes. A qui se li ha acudit que Aragó i Catalunya arribarien a un acord d'amics per organitzar uns jocs d'hivern? A Leticia Sabater? A Belén Esteban? A Risto Mejide? No siguem infantils. L'aragonès ha plantat l'Aragonès. I això només és el primer capítol de la sèrie Palmeros en la Nieve. A Catalunya es viuen moments de tensió per la llengua, per la ingerència de la Justícia a la política, represaliats... i ara, ens hem d'oblidar de tot i anar amb un SUV blanc i el gosset a reservar una casa rural a Jaca o a Vaquèira, i oblidar un conflicte que està latent a la societat. Deixem-nos de festetes olímpiques, esperem que ens deixi de caure neu negra a sobre, després passeu el llevaneu i ja jugarem a la botifarra quan hagi arribat la solució, si és que existeix.