ERC li dona una gran alegria a Vox i PP

«Diguem amb qui vas i et diré qui ets», vaig recordar aquesta frase del senyor Oriol Junqueras l'altre dia quan es va anunciar el resultat de la votació de la reforma laboral al Congrés. Quan en un primer moment semblava que havia guanyat el «no» la bancada de Vox i el PP va esclatar en aplaudiments, crits, rialles i imatges de gran entusiasme. Al cap d'una estona –cert– se'ls va congelar l'alegria, però recomano a tothom que vegi per Internet aquell precís moment en què el senyor Casado, el senyor Abascal i els seus respectius diputats estaven vivint -sens dubte- el moment més dolç de la legislatura.

És interessant veure-ho perquè si ho fan constataran la cara que se'ls va quedar als diputats d'ERC mentre veient com Vox i el PP celebraven que acabaven de tombar al Govern progressista i d'esquerres del president Pedro Sánchez. El senyor Rufián sembla la imatge d'una de les estàtues del museu de cera, més pàl·lid que blanc. Al seu costat altres baixaven la mirada simulant que consultaven el telèfon mòbil, possiblement estupefactes en constatar com el seu «no» donava l'alegria de l'any a la dreta extrema i a l'extrema dreta. Certament, senyor Junqueras, diguem amb qui vas –i amb qui votes– i et diré qui ets.

Perquè el poble de Catalunya, i en primer terme els treballadors i treballadors de Catalunya, han de saber que juntament amb el PP-Vox, els diputats d'ERC, de la CUP i els incondicionals del senyor Puigdemont van votar «no» a una reforma laboral que comptava amb el suport dels sindicats representants, precisament, dels treballadors. Han de saber també que en cas d'haver-se tombat el que continuaria en vigor seria la reforma laboral del PP del 2012 impulsada per persones tan sensibles als drets dels treballadors com el senyor Rodrigo Rato.

Cal, també, denunciar el cinisme del PP. Sí, perquè quan algun grup independentista vota alguna proposta plantejada pel Govern progressista i feminista li falta temps al senyor Casado i companyia per sortir xisclant «traïció, traïció!» i per considerar al president Pedro Sánchez poc menys que president del club de fans del senyor Puigdemont. Doncs ara que –i entre parèntesis poso com els anomena el PP– els diputats d'ERC (colpistes), del senyor Puigdemont (prófugo), de la CUP (bolcheviques) i de Bildu (los amigos de ETA) han sumat els seus vots als de l'extrema dreta per intentar tombar la reforma laboral a què havien arribat els agents socials, ni el senyor Casado ni el senyor Abascal han vist cap mena de problema en sumar als independentistes als seus propòsits. És més, defensant els seus vots per intentar encara donar-li la volta a la votació. És, repeteixo, d'un cinisme invencible.

Però més enllà d'això, perquè la gent ja està cansada de determinats espectacles, el que hem de tenir tots i totes clars és que els grans damnificats si hagués guanyat el “no” a la reforma no haguera estat el president del Govern, ni el PSOE, ni Podemos, ni el consell de ministres, ni els sindicats. No, no, els grans damnificats hagueren estat, per exemple, els treballadors i treballadores del sector de l'hostaleria de les comarques tarragonines, els del sector de la neteja, els enquestadors i enquestadores, els transportistes, els i les teleoperadores, etc. Ells i elles s'haguessin quedat sense els increments salarials que, gràcies a aquesta reforma laboral, sí que tindran. Perquè darrere dels conceptes hi ha les persones. Persones de carn i ossos, amb una vida real, a qui els importa un rave el numeret que van muntar els independentistes la setmana passada al Parlament per fer veure que desobeïen un requeriment judicial que -com tots- van obeir. O que es queden estupefactes quan senten al portaveu d'ERC afirmar que estan «orgullosos» d'haver aguantat no sé quina pressió i haver votat «no» amb el PP i Vox. Orgullosos de què, senyor Rufián?

I vull parlar amb una gran claredat perquè el cert és que un no espera gran cosa dels incondicionals del senyor Puigdemont o de la CUP. La veritat és que somien que hi hagi un Govern del PP-Vox a Espanya per tal que tot acabi de la pitjor assegurant que aleshores sí que «hi haurà intervenció internacional.» No hi haurà cap intervenció internacional, això ja no s'ho creu ningú, però si que tot pot acabar pitjor que el 2017 si ens trobem amb un Govern de Vox-PP a Madrid i un independentista a Barcelona.

Dels radicals no ens sorprèn ja res, però un, certament, s'inclina a esperar alguna cosa més d'ERC. D'un partit amb una trajectòria històrica on es pot trobar, per exemple, declaracions com les d'un dels seus diputats que el 1932 afirmava al Congrés: «Els diputats d'aquest grup (ERC) sempre estarem al costat dels companys del PSOE en la construcció d'aquesta Espanya progressista per la qual hem lluitat, i lluitem, conjuntament.» Un diputat es pot descobrir a les actes taquigràfiques de les Corts, que es deia Lluís Companys i Jover. Estic convençut que ell no s'hagués sentit «orgullós» en veure als diputats de la dreta més rància entomant crits de victòria.