Democràcia a precari

Els darrers exemples d'espectacle mediàtic com l'elecció de la candidata a Eurovisión, el trist paper de la votació al Congrés del nou Estatut dels Treballadors, o el mateix ridícul del Parlament de Catalunya en l'execució de manaments judicials, són, per si mateix, models de funcionament altament negatius per un compromís de democràcia que no passa pel seu millor moment i on la confiança de la ciutadania, rodejada per múltiples problemes de tota mena, es veu trastocada davant una situació, quan menys de dubtosa qualitat amb vocació de transparència absoluta que es va perdent de manera tàcita.

Segur que tots els implicats en el tema que esmento, tenen les seves raons, i estan convençuts de la bonança de la seva actuació, una altra cosa és la realitat d'un espectable penós i orfe d'una transparència que tots desitjaríem a qualsevol nivell de la nostra vida en comú.

Ja sé que el fàcil és plantejar els «discursos justificatius» sense cap rubor, amb acusacions al contrari d'incompetència, o buscar responsables tercers per treure's una responsabilitat que, en tot cas, sí que els afecta directament.

El cas del concurs musical, potser un tema menor, però ve a sumar més descrèdit a un punt que hauria de gaudir de la màxima claredat si es demana el vot a la gent i no s'explica quant realment valdrà aquest suport per la decisió final; el que és inapel·lable és que això no es va publicitar i, per tant, el fantasma de la manipulació és un punt amb més força, que el poden vendre els organitzadors, que han comès un greu error, independentment de la mateixa transcendència del tema.

La votació a la Cambra Baixa de les Corts Generals, és un altre fet, també a valorar en la seva justa mesura, perquè independentment dels raonaments d'uns i altres, cadascú en els seus respectables arguments, ens posa en un dubte davant una votació en el màxim òrgan de la democràcia, amb el que això comporta per la mateixa credibilitat de les institucions a l'hora de garantir els drets de tots els implicats. Moltes han estat les veus i testimonis dels implicats i dels opinadors de torn, però poc es parla del fons del tema i si som viables normatives emblemàtiques pel normal funcionament del país que només son recolzades per un apart de l'arc parlamentari; no crec que sigui viable la nostra societat amb arguments legals que s'imposen per minories, encara que puguin ser puntualment majoritàries. Crec que el tema mereixeria una reflexió més urgent del que sembla es vulgui des de les direccions polítiques encaparrades amb el seu autoconvenciment que la via escollida és la millor. També el tema al Parlament de Catalunya, amb el cas de l'execució de determinades resolucions judicials que afecten persones concretes, i no en un exercici de sobreactuació, d'uns i altres, l'únic que es busca és una rendibilitat electoral puntual sense valorar altres alternatives que comptessin amb suports amplis per fer arribar a la societat evidències que encara queden amagades en discussions puntuals i personals sense cap profit objectiu.

En definitiva sembla evident que les tres referències que esmento tenen més en comú del que es podria valorar en una anàlisi particular de cada una d'elles i ens col·loquen en un marc de «democràcia» discutible que no pot ser substituït per les declaracions dels implicats que no veuen més enllà del que suposa el debat puntual.

El fàcil seria deixar passar el temps, com a estratègia assumida, esperant que en el futur la cosa no sigui tan evident, i la població no vegi unes mancances, ara discutibles, per més que des del vessant mediàtic cadascú, depenent dels seus amics, faci la lectura que més l'afavoreixi, això sí, deixant de costat la responsabilitat que els pertocaria per evitar espectables com els esmentats.

No podem assumir una «democràcia precària» com sembla que s'ha imposat les darreres setmanes, perquè això només és el preludi d'un fracàs anunciat, on hi perdem tots.