Sí, el canvi és imparable

El canvi va començar ara fa un any. Com tots i totes recordareu, el PSC va guanyar les eleccions al Parlament doblant el nombre d'escons i creixent en vots (amb 50.000 vots més que ERC, per posar només un exemple) mentre els independentistes perdien 650.000 sufragis. El canvi, doncs, va començar i el canvi, certament, és imparable. Ha vingut per quedar-se.

I què vol dir aquest canvi que encarna el Govern alternatiu de Salvador Illa? Ras i curt: acabar amb la confrontació i la gestualitat estèril (i em venen al cap les imatges de la senyora Borràs participant en el tall de la meridiana prohibit pel mateix Govern independentista al qual dona suport i després de l'espectacle esperpèntic protagonitzat per ella mateixa en l'anomenat cas Juvillà).

Però no em vull estendre en aquests numerets perquè estic convençuda que la gran majoria de catalans i catalanes n'estem fins al barret i el que volem els i les socialistes és transmetre un missatge d'esperança. Perquè el canvi és, sobretot, recordar que som una terra de progrés si fem les coses bé. I els catalans i catalanes, com el conjunt de ciutadans i ciutadanes de les comarques tarragonines, hem demostrat que quan ens unim entorn d'uns objectius socials sabem fer les coses bé. De fet, molt bé. Aquest és el canvi que defensa el PSC de Salvador Illa, tornar al progrés per a tothom. Ajuda el Govern d'ERC-Junts, amb el suport de la CUP –i la complicitat dels Comuns quan els independentistes no es posen d'acord–? Creiem sincerament, i ho dic des del respecte, que no. Tan sols poso un exemple prou il·lustratiu, el senyor Aragonès presenta aquest dilluns un nou «full de ruta» (l'enèsim des del 2012) per presentar un «pla de país». I amb qui s'ha reunit per preparar aquest «pla de país»? Doncs amb la meitat del país, és a dir, amb Junts, amb la CUP, l'ANC i Òmnium. I amb, exactament, ningú més. O sigui, tan sols es dirigeix a la meitat del país, la que combrega amb el relat del procés. La resta no som, no existim. I així, amics i amigues, amb fronts excloents no anem enlloc.

Per tant, el primer objectiu que hem d'aconseguir entre tots és acabar amb aquesta profunda divisió que el procés ha generat a Catalunya, girar full i tornar a posar rumb al progrés per a tothom recuperant els consensos que ens havien fet avançar.

I les comarques tarragonines ho tenim tot per ser un dels territoris europeus amb major qualitat de vida, tot. El que ens cal, però, és un Govern a la Generalitat que s'ho cregui i que aposti amb inversions concretes per desenvolupar els nostres potencials. I, lamentablement, ERC i Junts no ho estan fent. Encara ara, després de deu anys de Governs independentistes tenim el projecte del CRT de Vila-seca i Salou al ralentí, les inversions promeses des de fa lustres en equipaments tan importants com l'hospital Joan XXIII de Tarragona o l'hospital de Tortosa ni estan ni se les espera, comarques senceres com el Baix Penedès denuncien la inacció del Govern (fins i tot, una part dels mateixos regidors i regidores independentistes), la ciutat de la justícia de Tarragona continua aparcada en un calaix, etc. Repeteixo, no critiquem pel plaer de fer-ho, plantegem que hi ha una alternativa que ens retorni a la prosperitat. Hem allargat la mà reiteradament al Govern per consensuar propostes, pressupostos, recuperar consensos, construir una política positiva que es tradueixi a peu de carrer. Ho continuarem fent, malgrat que aquesta mà hagi estat fins ara menystinguda per aquells que s'omplen la boca parlant de democràcia, però que després defensen un cordó sanitari contra el primer partit de Catalunya.

Si algú creu que pot construir Catalunya deixant a banda a més de la meitat del poble de Catalunya està cometent un error històric. Si algú considera que Catalunya no existeix al sud del Llobregat i que pot ignorar les comarques tarragonines no anirà molt lluny. El president Tarradellas deia una veritat que sovint recorda Salvador Illa: «Catalunya és un país massa petit per a menysprear qualsevol dels seus fills i prou gran perquè hi capiguem tots.» Una veritat com una casa de pagès.

El canvi que lidera Salvador Illa també implica recuperar la unitat cívica del poble de Catalunya sintetitzada en la meravellosa consigna del catalanisme de tota la vida: «som un sol poble», que l'independentisme ha ignorat entestats com estan a excloure la meitat de Catalunya que no pensa com ells. Per això estem convençuts que el canvi podrà demorar-se, però al final la Catalunya orgullosa de la seva identitat plural, diversa i multilingüe no podrà ser detinguda pel nacionalisme identitari –el que sigui–. I aquell dia els més de 7,5 milions de catalans i catalanes, tots i totes sense exclusions, haurem guanyat. Fem-ho, doncs, com més aviat millor.