L'any del primer document relatiu a Sant Magí

Ja s'han complert els dos anys que va començar el patiment de la covid. He de dir que hem viscut un dels pitjors traumes i ningú sabia ben bé que fer davant aquest enemic. Penso que hem guanyat en qualitat humana portant-nos bé, quin remei. Tothom deia ens va agafar de sobte, això no ho hem patit mai. Tenir molts anys com jo, l'edat puntua en els records. És molt clar que no d'aquesta gravetat i globalitat, però quan era un nen de postguerra a Tarragona es va patir la Tuberculosi, que déu-n'hi-do. La ciutat vivia atemorida, el contagi de la malaltia era greu i sovint mortal. Amiguets meus van ser internats a l'Hospital Casablanca, dalt d'aquella muntanyeta (ara tancat) innocent i distret hi havia anat i mantenia esplai amb nens internats sense saber-ho. Vaig tenir sort. El ser primet i poc menjador comportava a la mare portar-me a Sanitat que el Doctor Saez em «passarà» per la pantalla. A l'espera calia entretenir-me llegint aquell acolorit cartell que deia «Medicación sencilla y amor materno devuelven la salud al niño enfermo». Déu n'hi do, potser calia fer quelcom mes.

I és que a la postguerra es patia fam –ja n'he parlat en altres articles– i penso que la malaltia era la seva conseqüència. La cosa és que llavors la premsa, la ràdio i el documental No-do ho amagaven i a tort i a dret, com una picoladora, lloaven les meravelles franquistes. Ens prenien per rucs? Per exemple, en un intent de seduir un diari de tirada nacional: «1946 –Panorama europeu: Francia poco pan i menos patatas. Gran Bretaña poco carbón y poca electricidad. Italia Amenaza de peste, cientos de miles de ninos descalços, hambre. España: abundancia y paz».

Me n'he anat a la babalà amb la postguerra, és com una dèria, excuseu-me. Bàsicament amb el que jo volia entotsolar-me era per la durada de les epidèmies a l'antigor. Furgant en els meus apunts d'història no vaig trigar a adonar-me que a la nostra ciutat patirem epidèmies de mala bava, a terme fix i full de ruta, la majoria de dos anys de durada. Caram com ara la nostra pandèmia. I a l'estil El foraster he anat a parar allà a Tarragona i el 1529, l'any que sortí el primer document relatiu a Sant Magí ens vingué l'epidèmia de pesta i mala collita que ens va mortificar dos anys. El 1557 una altra epidèmia també va durant dos anys, acompanyada d'incursions de la pirateria algeriana. El 1581 el còlera ens bloquejà dos anys el port, portant-nos a més la crisi del gremi de botiguers. Deu anys després torna-hi dos anys d'una de pesta que ens causà 700 morts, deixant-nos la ciutat en menys de cinc mil habitants. La de l'any 1629, no sé de quina malanança va ser, també ens va fotre els dos anys. Trenta anys després per a donar densitat al dos i dos la pesta ens en durà quatre, justament quan Tarragona celebrava l'aconseguiment dels mateixos privilegis que els regnes de Castella. La de febre tifoide del 1809 la vam patir casualment al temps del trasllat el cementiri cap al nou, on és ara.

Les similituds històriques de dos anys amb la pandèmia actual, que a tot estirar s'haurà acabat al voltant de dos anys gràcies a les vacunes de la ciència, és cosa molt atípica i estranya. Aquells tarragonins de l'antigor tan vulnerables, sense vacunes ni res que s'hi assemblava, en un parell d'anys, havent fet el percentatge de matadissa que calia la pandèmia s'acabava? Qui l'extingia apiadant-se d'aquell desemparament i els protegia?

Fins aquí, amb aquest dubte, a primers del mes passat havia començat a escriure aquest article. No em trobava bé i uns dies després, de matinada van haver de portar-me, dos cops en una setmana, a urgències de Santa Tecla. En arribar al nostre Hospital, l'orgull dels tarragonins, malgrat que en confiava del tracte que rebria, el meu cervell dolorit a la millor imaginà trobar-me'l com un inhòspit gegant i angost amb el personal sanitari que potser podien romandre extenuats per la covid. Va caldre una operació quirúrgica de la qual estic convalescent.

Malgrat que soc un ciutadà profà i ignorant sobre sanitat, al meu periple per l'Hospital he de dir que vaig trobar-me ates amb una atenció professional ràpida però sense presses, perfectament organitzat. Tot l'equip sanitari efectiu, discret, amable humà i comprensiu. Tan modern que vaig endevinar-lo dotat de la tecnologia adient. A tot l'interior es respirava imatge pulcra, sensació i aspecte de netedat . Especialment curosa la tranquil·litat dia i nit. Foren corredisses amables i segures en ser portat d'un departament a l'altre. No puc esmentar cap nom, fora injust, senzillament percepció positiva i tot hom de gran nivell. Acabaré dient que vaig rebre el més important: Diagnòstic ràpid, tractament adequat, cirurgia i cura.

A casa, a mesura que passen els dies ha esdevingut indispensable recordar que aquest l'Hospital de Santa Tecla, a parer meu, posseint la màxima qualificació que exigeix el segle XXI manté les mateixes virtuts i ferm l'esperit de la seva creació, quan al segle XII va encomanar-li en el seu testament l'arquebisbe Hug de Cervelló. Sens dubte no el pretenia com a hospital d'entrada a la ciutat, el volia al cor de la ciutat, a les rodalies de la zona eclesial, al carrer de les Coques, vinculat a les obres de caritat per als tarragonins per a proporcionar atenció, acolliment i cura als pobres.

Ara sí, allò que pensava a escriure l'article i no gosava dir, ja tinc clar qui protegia apiadant-se dels tarragonins de l'antigor per a escurçar aquelles epidèmies i aturar-les al cap de dos anys, era Santa Tecla.