Sempre el mateix

L'altre dia, en arribar a casa, vaig sentir uns «marramiaus» que no sabia distingir si eren plors o rialles. Les vaig sor-prendre llegint amb molta atenció alguns dels llibres més antics de la nostra biblioteca. Vaig recordar a Mixeta que era l'hora de preparar aquest escrit i em va dir que no volia parlar ni de la guerra, per ara incruenta, entre la señora Díaz Ayuso (doña Isabel) y el señor Casado Blanco (don Pablo), ni de la crisi d'Ucraïna, on els grans diaris de tirada estatal demostren que no tenen ni idea del rerefons històric i econòmic que allí es dona i que estan repetint les notes que els passen les grans agències d'obediència al capital i els interessos dels Estats Units, que no tenen res a veure amb els interessos europeus, mal defensats pels mateixos dirigents de la Unió Europea.

Aleshores, em va mostrar un volum, datat el 29 de gener de 1914 i em va assenyalar un escrit titulat El combate de las lenguas i que signava Andrenio, pseudònim d'Eduardo Gómez de Baquero (Madrid, 1866-1929) que va ser un periodista i crític literari, a més de doctor en Dret i en Filosofia, una de les plomes més brillants del seu temps. Amb una «meeuoof» que significava «Això ho haurien de llegir els qui han organitzat l'enrenou del 25% de les classes en castellà» i, amb la seva poteta, em va indicar aquest paràgraf: un «El combate entre el castellano y el catalán, si pudiera ya haber lucha entre estas lenguas de destinos tan diferentes, elevada aquella a la categoría de uno de los grandes idiomas universales, reducida la otra á una lengua regional, sería el combate entre un gigante y un niño. Temer por el gigante y tratar de darle armas para que no le venza el niño, es un exceso de aprensión y una falta de delicadeza». Després em va ensenyar un altre que deia el següent: «La mitad del catalanismo es de elaboración barcelonesa: la han hecho los catalanis-tas; pero la otra mitad es de elaboración madrileña y obra de los anticatalanistas, con sus exageraciones e imprudencias. ¿A qué seguir?».

Això em va acabar de convèncer que seria una bona cosa ajudar a l'Associació Vallsgat que acull mixos/mixes tan intel·ligents com la Mixeta, la Kedi o la Boni. Hi ha diverses maneres de fer-ho: fent-se voluntaris, fent aportacions econòmiques o fent-se socis, o adoptant un animaló a adopciónvg@gmail.com. Us penedireu.

Després vaig veure que la Kedi estava llegint una obra de l'escriptor i dramaturg Enrique Jardiel Poncela (Madrid, 1901-1952), publicada l'any 1932, de la que em va donar a llegir aquestes ratlles, referides a la Política: «Se respira descontento, se vive en plena desadaptación. Todos los nervios están a flor de piel. Se ha arrumbado la amabilidad. Hablar es discu-tir. Discutir es pegarse [...]. Todos creen tener razón en un momento histórico que se caracteriza, precisamente, por la falta de razón de todos.» La veritat és que això sembla haver estat escrit avui mateix.

Per la seva banda, la Boni, aseguda davant l'ordinador, estava consultant la Serie histórica del Diario de Sesiones del Congreso de Diputados, concretament el discurs que el general Joan Prim, comte de Reus, va pronunciar a la sessió plenària del 27 de novembre de 1851 (pàgina 1770). Em va assenyalar aquest fragment: «El horizonte amenaza grandes tempestades; mas es muy posible que antes de mucho se abra una lucha de gigantes; dos banderas flotaran por los aires; cada una tendra sus partidarios, y para entonces as preciso qua los catalanes sepan a cual de las dos banderas deberan prestar su robusto brazo. Son los catalanes españoles? [...] igualadlos a los demas españoles; si no los quereis como españoles, levantad de allí vuestros reales, dejadlos, que para nada os necesitan; pero si siendo españoles los quereis esclavos, si quereis continuar la politica de Felipe V, de ominosa memoria [...], sea Cataluña talada y destruida y sembrada de sal como la ciudad maldita; porque así, y solo así, doblareis nuestra cerviz.»

I, a cor, les tres gatetes em van fer un «miauf» que significava: «Els humans no teniu remei. A les vostres bajanades només cal canviar-les-hi la data, perquè sempre són les mateixes.»