Deixar espai a Jesús

Benvolguts i benvolgudes, arran de la fase diocesana del Sínode, parlem sovint de la importància de la comunió eclesial. Ara bé, sempre hem de recordar que la comunió no és fruit de la mera simpatia, sinó que té, com a únic fonament, la presència de Jesús enmig nostre, i com a única finalitat, que ell ens manifesti la seva llum i la seva pau.

Podria esdevenir-se que un grup de persones visquin de manera plàcida, ben avingudes, compartint-ho tot des de la més exquisida llibertat. Nosaltres els cristians sabem, però, que solament podem viure així quan, per damunt de tot, el cerquem present en nosaltres i entre nosaltres. Ens diu, en efecte, Jesús: «Estigueu en mi com jo estic en vosaltres. Així com les sarments, si no estan en el cep, no poden donar fruit, tampoc vosaltres no en podeu donar si no esteu en mi» (Jn 15,4). Siguem, doncs, plenament conscients de deixar espai a Jesús en les nostres vides i en les nostres relacions, a fi que ell i només ell sigui el centre de totes les nostres activitats quotidianes i eclesials.

Hi ha alguns gestos o actituds que ens poden ajudar a recordar la centralitat de Crist. Així, per exemple, és ben bonic conservar el costum de fer una pregària abans d'iniciar una reunió eclesial. No es tracta només d'un acte de pietat; amb aquest gest explicitem que qui porta realment la trobada és l'Esperit Sant, i que allò que ens interessa no és tant defensar l'interès propi o del nostre grup, ni tan sols conèixer el parer de la majoria, sinó discernir el mestratge del Senyor per obra del seu Esperit. Per això, quan ens reunim i dialoguem, hem de fer possible que tot s'esdevingui com una contemplació, en un veritable desig de comunió amb Jesús, a fi que la nostra vida eclesial i social resti amarada de la mentalitat del Regne. Les decisions que prendrem naixeran, aleshores, de seguir el Mestre, essent testimonis del seu amor i agents de l'alè de vida que ens comunica el seu Esperit. Si hi anteposéssim les nostres urgències i preocupacions, els nostres raonaments i neguits, per molt importants que fossin, en bona mesura l'estaríem silenciant a ell i ens hauríem de conformar amb el nostre discerniment escarransit i parcial. Vulguem escoltar-lo en el fons del nostre cor, vetllant per donar-lo sempre als altres. I, a més, estiguem atents a la seva presència en cadascun dels membres del poble sant de Déu, començant pels més pobres i marginats. No podem obviar que cadascú aporta un matís distint i únic, tal com suggereix el papa Francesc amb la coneguda imatge del poliedre.

Tot això, en definitiva, no solament enriqueix a bastament la comunitat eclesial, sinó que ens fa prendre consciència que la presència de Crist mostra la seva esplendor quan hi ha cristians delerosos d'engendrar comunió a imatge de la Trinitat: «On n'hi ha dos o tres de reunits en el meu nom, jo soc allí enmig d'ells» (Mt 18,20). No tinguem por de recordar-nos els uns als altres que ell és el nostre únic Mestre, el nostre únic Guia. Cerquem-lo perquè sigui ell qui, a cau d'orella, ens reveli els secrets reservats als petitons, secrets de llum que inauguren el cel nou i la terra nova. Amb aquest Esperit, que tingueu tots i totes una santa Quaresma!