La Saoko, papi, saoko

Veig a les xarxes ocasionals reproduccions d'un diccionari per a entendre les lletres, lyrics, de les cançons de Rosalia Vila i Tobella, més coneguda pel nom artístic de Rosalia, cantautora i actriu catalana. Encuriosit, també veig que algunes versions aporten més que simples traduccions, interpretant significats i extrapolant idees més enllà de la lingüística. Que la llengua és cultura és una obvietat, com que la cultura creix i es desenvolupa a la llengua, a l'idioma de cada col·lectiu. Sovint els guardians de la puresa de les llengües s'escandalitzen per l'aparició de noves formes d'expressió, oral o escrita i intenten posar-hi límits dins ortodòxies més o menys preconcebuts. Acadèmies i Instituts d'estudis procuren donar sentit a les incorporacions amb diversa fortuna i quasi sempre amb un decalatge temporal lamentable. Tot i això, els esforços són encomiables més enllà de les dificultats de posar-hi portes al camp. Les llengües, si es fan servir, són vives i es mouen per onades: van i venen, ens aporten deixalles flotants i de vegades no tornen, endutes per la ressaca de ponent.

El català del carrer, sobretot a l'època de la dictadura, anava farcit de paraules del calò, i que encara es conserven com dinyar-la per morir, com catipén per pudor, guipar per veure, calés per diners o cangueli per por, que fem servir tots els paios i paies... Que la pela és la pela. Tot sovint extrapolats del llenguatge carcerari, de la cangrí.

L'ús de neologismes transidiomàtics en slang de carrer es va iniciar amb A clockwork orange, novel·la d'Antony Burgess del 1962 (https://en.wikipedia.org/wiki/A_Clockwork_Orange_(novel)), que després va ser una peli de Kubrick. El nadsat, el llenguatge emprat per Burgess, està empeltat de rus, com una concessió a la distopia que anunciava la seva novel·la, al bell mig de la guerra freda, com a futur de la Humanitat.

Els temps que corren, com mai, no són bons per la lírica. Les distopies de l'esdevenidor, amb la invasió de les hordes de Putin dels límits del desert dels tàrtars, amb el risc que, en prémer el botó nuclear, tot se'n vagi a norris, potser ens anuncien que acabarem tots parlant rus. Això si és que ens queda veu per parlar.

O pot ser no. Que potser el que cal és somriure i saoko, xiquets, saoko, que el món no s'acaba.