Fumando espero al hombre...

Recordes la cançó Fumando espero que cantava Sara Montiel: «Fumar es un placer genial, sensual. Fumando espero al hombre a quien yo quiero, tras los cristales de alegres ventanales...». Era un tango compost l'any 1922 i que l'actriu manxega interpretava d'una forma molt sensual en la seva pel·lícula El último cuplé, dirigida per Juan de Orduña l'any 1957.

Cada vegada més, tant en els mitjans de comunicació com en molts àmbits socials, es tema de conversa. D'antuvi vull manifestar que soc fumador. Potser especial, per què? Estic tres, quatre dies sense fumar, però quan fumo, fumo únicament puros. Tinc la sensació que som tractats com si fóssim leprosos, o pitjor. Segur que molts fumadors són víctimes del tabac, producte compost de fulles de la tabaquera un cop seques i preparades convenientment, emprat principalment per a fumar. També és cert que en funció de la constitució anatòmica de cada persona, unes són més propícies a poder patir malalties canceroses. Sabem que fumar és exposar a l'acció del fum, que és un aerosol format per partícules carbonoses sòlides disperses en el si dels gasos, producte d'una combustió.

Observem cautelosos el debat entre el sector mèdic i els juristes davant la proposta de prohibir fumar al cotxe. Debat que enfronta a la sanitat i la llibertat. Cigarreta i conducció resulten una combinació dolenta en matèria de seguretat vial. Diferents estudis conclouen que la concentració de partícules nocives del tabac, en els seients posteriors del cotxe d'un conductor fumador, és deu vegades major que en les places davanteres. A hores d'ara sabem que el tabac és nociu, no hi ha dubta. Però prohibir fumar per criteris sanitaris en espais privats, on el fum sols perjudica el que fuma, seria ja un altre debat. Es vol prohibir i que es castigui al conductor, encara que vagi sol, si fuma. La qüestió és si Sanitat pot.

Les respostes dels pneumòlegs i dels metges, que són testimonis diaris dels estralls provocats pel tabac, són clòniques. Tot el que es faci des de les administracions contra aquesta addicció és apostar per la vida. El debat sobrepassa les qüestions sanitàries i els dubtes apareixen saber a on comença o acaba la llibertat i els drets dels ciutadans, per fer el que vulguin en espais privats sempre que no molestin a ningú. Aquí el consens ja no és tant esclafant. Hi ha constitucionalistes que consideren que la defensa de les lleis antitabac amb l'únic argument de «protegir la salut de les persones» no és suficient.

He llegit que «el fumador és un drogoaddicte, aquesta i no altra és la seva condició... Un fumador no és lliure... S'hauria de prohibir la fabricació, comercialització i consumir cigarretes... La prohibició de fumar en terrasses, platges i vehicles particulars res té a veure amb els drets dels no fumadors...Viure en un món completament reglamentat té, en el fons, enormes avantatges, t'allibera de la responsabilitat individual de prendre decisions i acaba amb la penitència de les equivocacions».

Com és que es parla, s'escriu, tant sobre i contra els fumadors? En canvi, sobre els bevedors no hi tanta literatura ni comentaris a peu de carrer. A més, el fumador no és agressiu, contràriament al que li pot passar al que beu. Darrere de les indústries tabaqueres i vinícoles es mouen molts milions de diners. Ara que estem en guerra, per què no es prohibeix tot el que envolta el negoci armamentístic? Les societats democràtiques avancem, moltes vegades a cops del nostre catecisme oficial, que s'anomena BOE o DOGC. Estem plens de prohibicions, obligacions, deures. En fi, per acabar vull ser optimista, acompanyat d'una bona lectura, una copa de vi blanc i, si s'escau, fumar. Tot a la vora del Mediterrani, fumando espero...