El meu avi Mariano em portava de petit al Puerto de Santa Maria. Aquells homes que jo veia a les barques a principis dels seixanta, amb l'Ideales a la boca, la camisa arromangada i la pell adobada, eren com el Maciste dels cines: superhomes. Alguns en veure els meus ulls m'havien deixat pujar a la barca. Homes que tenien la mateixa quantitat de músculs als braços que al cor. Però ho dissimulaven, com els de la república independent del Serrallo.
Mariano Peñalver es deia l'avi, i també el meu germà. L'avi havia viscut en els anys en què els trens anaven amb vapor, les maletes eren de cartó i es cultivava la terra. Va tirar cap a la ciutat, i va formar una família amb permís del Primo de Rivera. Un dia, el pare em va dir que l'avi Mariano havia agafat un tren cap al cel. Dissabte va morir el Mariano Tules, el més gran dels Mosquits del Serrallo. He recordat l'avi i aquells homes forts a qui ningú cridava pel seu nom real. Els dos Marianos van lluitar pel mateix: tirar endavant una família i dedicar-li la vida superant la misèria de la postguerra. Són generacions admirables, amb valors, i bones persones que haurien de tenir un monument, a Cadis o al carrer Lepant. El Mariano, el Mosquit, va viure un Serrallo de quan l'aigua mullava la paret de l'església de Sant Pere, i l'acompanyaven l'estraperlo i la gana. L'he imaginat entrant a viure en aquell pis nou del carrer Espinach fa més de mig segle. El Mariano, el Tules i el Peñalver, eren gent irrepetible perquè nosaltres, perdoneu, som uns merdes al seu costat. El Mosquit gran ha tornat a sortir a pescar. Quan arribi a port l'esperaran dos Marianos més: el seu fill i el meu avi. Segur que tots tres s'entenen per jugar a la botifarra. Mosquit, tranquil, que aquesta vegada el mar està en calma i el sol t'acompanya.