Arriba un moment en què l'existència es converteix en vida, concretament en Vida Laboral. És el moment de deixar de lligar per preocupar-te de temes de la mateixa importància. Et despertes a les tres de la matinada calculant quants anys tens cotitzats, però, bàsicament, obres els ulls perquè t'has fet gran i ja no necessites dormir més de 20 minuts al dia. Tota la vida pensant que una administració de loteria et donarà la felicitat, però no, és l'altra, l'Administració –amb majúscules– la que s'emportarà el premi. Malgrat que encara treballo –i ho podeu veure cada dia aquí– el meu cervell està a Marbella amb un tanga i un fulard al coll, al més pur estil Isadora Duncan, però viu. He començat a rumiar com els ha anat als meus companys de feina històrics. Vaja, Los Otros, com a la peli de l'Amenabar. Els classifico en quatre castes, com a l'Índia: tenim des del triomfador patrici fins al plebeu de merda. Per tal que m'entengueu: si dic Buenafuente, de seguida sabríeu posicionar-lo, oi? Per cert, que el cas més bonic de progressió que conec és una companya que treballava amb mi d'adolescent en una hamburgueseria de Salou, i ara és la dona d'un físic alemany que es dedica a comprar estanteries Billy per posar els premis. Tinc companys que han estat condemnats per assassinat (sí, sí, cert, i a Tarragona). Altres que han deixat el periodisme per entrar a la gestió empresarial –amb bon criteri– o a la política –amb poc criteri–. Els que romanen dècades al mateix lloc, amb l'única preocupació que no els surtin morenes al cul que els impedeixin continuar asseguts a la cadira. Us sona d'algun altre sector professional? El millor consell el vaig aprendre del Vicente Amiguet: «L'ideal és mantenir-se en una digna mediocritat». Com el Lambán... i jo.