Presumpció de culpabilitat

Les darreres noves, pel que fa al procediment judicial contra la cúpula del nostre Ajuntament, en el darrer equip de govern socialista, posa de manifest que, el que prima en la societat, i en molts dels representants polítics, és la recerca del rèdit públic, per damunt de valorar varietats certes o no.

La meva reflexió entra en el difícil camí que suposa diferenciar el tràmit d'investigació i el resultat final d'aquest, i això comporta que, per part de molts no es tingui respecte per un principi, tant sagrat, com que «tothom és innocent fins que no es declari el contrari per mitjà d'una sentència judicial ferma».

És evident que, en l'enfrontament partidista, el que s'aplica és el curt termini, i poc interessa el que diu la nostra carta magna en definir com un tema vital la presumpció d'innocència, sinó buscar avantatges electorals en funció del descrèdit puntual de l'adversari, sense cap mirament, encara que després es demostri el contrari.

El que esmento, a més, té exemples recents ben concrets en institucions vitals del país, com el cas de la capital de Catalunya, on opcions polítiques al govern no van tenir cap problema és desqualificar, en funció de manipulacions puntuals a l'adversari, sent conscients que tot era mentida, o el mateix escenari, a tots els nivells, sobre alts exdignataris als que ja s'ha condemnat sense cap problema, malgrat la fase d'instrucció judicial en tràmit. Per altra banda, tampoc oblidem que, depenent de qui sigui la victòria, els discursos polítics també es modifiquen, justificant el que per alguns és un desig com una sentència absolutòria si fa falta o buscant atenuants quan la cosa interessa, fins i tot exonerant de responsabilitat, en funció d'arguments «rebuscats».

Sembla concloent, en definitiva, sense entrar en judicis de valor, que el que comento té moltes variables i posicionaments particulars, en funció de qui són els investigats, però el que és inatacable és que, com comunitat, acceptem que es violi, sense cap remordiment, als que haurien de ser respectats fins a la prova de culpabilitat, via resolució judicial; és més, la cosa no queda com un fet puntual, sinó que, inclús via televisió, veiem diàriament com determinats programes treuen noves on és matxaca a personatges de qüestions que ni estan en el tràmit judicial.

Segurament, podem confirmar, en la línia que hem acceptat com a societat de rebuig de la «presumpció d'innocència», encara que hem de ser conscients que travessar aquesta línia ens col·loca, a tots, en una manifesta inseguretat jurídica que l'únic que ens garanteix és una llibertat amenaçada, on d'entrada «tots som culpables fins que es demostri el contrari», amb el que això suposa d'insult cap a qualsevol principi de realitat objectiva.

Ja sé que és difícil transitar per una opció garantista que, massa vegades, queda aparellada a la debilitat del mateix sistema democràtic en si mateix, però això ens portaria, també, a debats sobre la pena de mort i la seva vigència o no que ens exigiria una anàlisi encara més en profunditat.

El que no podem és apuntar-nos als drets i després deixar-los de costat quan interessa, en funció dels nostres interessos personals, no estaria de més que, abans d'apedregar valoréssim el que això suposa des d'una lectura fora del fet puntual.

Per acabar, no vull que les meves paraules signifiquin cap suport a ningú, ni la justificació de res, en tot cas, una petita aportació a un debat que sempre es deixa de costat en funció de la urgència per buscar conclusions interessades amb alt valor i rendibilitat, a tots els nivells, per uns en perjudici d'altes.