El meu gat i jo
Shangai i la crisi del sistema d'externalització
El passat dia 26 d'abril, la catedràtica de Dret Mercantil de la Universitat de Valladolid Marina Echebarría publicava un article, amb el títol expressat a dalt, que va despertar el nostre interès (el de Mixeta, les seves companyes i un servidor), ja que som molt afeccionats a cercar la informació internacional fora de les fàbriques de mentides que són les grans agències de premsa anglosaxones. Hem pensat que fora bo compartir-lo amb vostès, encara que només sigui en extracte. Deia així: «Cada dia ens apropem als nostres comerços i en consumir, sense adonar-nos, consumim autèntiques proeses. Gairebé mai pensem en la tecnologia i en la planificació que implica que les nos-tres prestatgeries estiguin plenes de raïm de Xile, carn irlandesa, blat rus, lli africà o telèfons made in China. Poques vegades ens aturem a pensar que el nostre mòbil utilitza metalls procedents de Zaire, Ruanda, Bolívia, Rússia..., que tots aquests components han estat enviats en trens i vaixells a la Xina, on han estat muntats en macrofactories i posteriorment embarcats i distribuïts per tot el planeta. Hem normalitzat viure en ciutats que importen més del 94% dels seus inputs des de més de 100 quilòmetres de distància i en les quals la més mínima falla (unes prestatgeries buides durant uns pocs dies) es converteix en una ofensa a la nostra manera de viure, un símptoma de desordre i caos social. Exigim (colèricament) el proveïment continu.
»Des de fa poc més d'un quart de segle ens sosté una complexa cadena d'extracció, producció, logística i distribució. Una cadena que en realitat és una xarxa, en la qual s'extreuen matèries primeres de països africans o llatinoamericans, es transformen en productes a les fàbriques del món (la Xina, l'Índia, Bangladesh, Corea...) i es distribueixen majorment en l'occident europeu i nordamericà. Tot aquest entramat se sosté per una superproducció en llocs claus com la Xina, per mà d'obra barata en països com Bangladesh o Vietnam i per un trànsit marítim que incrementa els seus volums exponen-cialment cada any. El miracle econòmic es basa en l'aprofitament dels costos més barats en qualsevol lloc del món i en una circulació contínua dels recursos. És per això que a Europa hem assistit al tancament progressiu de les nostres fàbriques i al seu trasllat a països més econòmics per a les grans corporacions: l'externalització. Som rendistes financers, països de serveis o productors sobrequalificats, però ja no som l'Europa industrial del segle XX.
»Ho hauran sentit: el Govern xinès ha tancat la major part de Xangai per l'expansió de la covid en la macrourbs. El tancament, lògicament, ha afectat el port de Xangai-Yangshan, el major del món, que, al febrer, processava cada dia el 20% del trànsit mundial de contenidors. El 19 d'abril, prop de 506 vaixells portacontenidors gegants, desenes de petroliers i un gran nombre de vaixells de càrrega a granel i vaixells mineralers esperaven en les aigües pròximes al port la seva oportunitat de carregar o descarregar. Un mer símptoma de què està passant: el transport terrestre no circula normalment, per la qual cosa les factories de producció de gegants com Apple, Xiaomi, Tesla i altres s'han vist abocades a aturades parcials. Malgrat tots els esforços, el nombre de contenidors en espera és un 195% major que el mes de febrer i la desviació a altres ports no és solució, perquè les fàbriques són allí, desitjant abocar en les bodegues els seus productes.
»Cap flota terrestre pot compensar aquest desplaçament de volums i cap port pròxim pot proce-ssar la demanda procedent de Xangai. De moment, en els nuclis financers d'Occident es fan comptes sobre el que ens costarà el tancament de Xangai. El que és més difícil saber és si algú està fent comptes sobre si el sistema d'externalització és sostenible. Sobre si és raonable continuar concentrant la producció lluny de la seva destinació, allargant les línies de transport, incrementant el volum dels ports fins a l'infinit i depenent d'unes línies de subministrament que, al final, són fràgils i poden veure's afec-tades per circumstàncies imprevisibles: un vaixell embarrancat en el canal de Suez, una epidèmia en una ciutat, una guerra o una catàstrofe natural, potser. El nostre enginy per a resoldre de manera eficient el problema de posar una poma en el nostre supermercat potser hauria de començar a considerar amb més humilitat els nostres límits i pensar que la naturalesa és aquí per a recordar-nos-els. Mentrestant, assistim a l'espectacle d'un embús en el mar de la Xina.»
I ja que al començament hem parlat de compartir, comparteixin vivències ben gratificants adop-tant un mixo/a dels molts que acullen a Vallsgat (adopciónvg@gmail.com). No se'n penediran!