No fa gaire que he començat a practicar un esport nou: driblatge de xerrades. La cosa va de la següent manera: un amic, company de feina o antic arrendatari a qui li posarem un nom fictici, per exemple, xato, o xata (aquesta última acostuma a ser de València), et truca i et diu que pertany a un grup d'amics, associació, col·lectiu, fundació o colla. Habitualment treballo amb organitzacions criminals, però en aquests casos són només bandes de gent a qui, en comptes de les armes i la farina, els agrada el pernil i les gambes. Van i et conviden a un sopar. I tu dius, «mira que bé, jalar de gorra». Però, a continuació, venen les postres: ja que vens, ens faria gràcia que fessis una xerrada. Tu bufes, perquè parlar en públic hauria de ser quelcom més seriós que el que fan la Margarita Robles o el Bolaños a l'hemicicle. Però ells et tranquil·litzen dient... (pausa dramàtica)... «Nooo, no cal que et preparis res». A continuació, qui t'ha dit això et pregunta a quin lloc de la sala vols el projector pels powerpoints. Aquí ja t'olores alguna cosa rara, i no és encens. Us posaré un exemple: una persona inhumana jove em va dir que si podia participar en una xerrada sobre violència de gènere a la URV. «Reee, vens un quart i au, cap a casa!». Hi havia quatre experts en el tema. En vaig sortir plorant i amb un braç menys.
Com que hi ha persones al Rotary Club de Tarragona als qui estimo, no he volgut dir que no, i avui els faré una xerrada que es titularà Mort i humor, parlant del meu vessant de periodista, criminal, criminalista, i d'això que faig aquí, la conya marinera. Riing! Riiing! Us deixo, que em truca el Jordi Rom, de Cambrils. «Com?... una xerrada? Que ja em convideu? Dijous?. «Sí, val val, vindré». «Per cert, Moi, que no cal que et preparis res».